No sóc imparcial

Continuo més o menys amb aquestes Cartes a l’Helena i ja sé que no sóc imparcial, mai no m’he sentit cridat a la imparcialitat. No la vaig conèixer, no he llegit els seus llibres i, tot i així, em sembla que no m’hauria pas agradat aquesta Helena de les cartes que també veig i contemplo en fotografies i no sento cap mena d’atracció. Ja sé que això no té cap importància, és clar, només faltaria. Però més aviat m’emprenya llegir a l’entrevista que li va fer Vicent Martí, i que surt reproduïda en aquest llibre de les cartes, coses com aquestes: “Em sento catalana. Segons com, moltíssim. La terra, la mar, les olors, la llengua mateixa…això és molt important. Aquest país té molta força. Suposo que quan era a Anglaterra em presentava com a spanish. Jo no sóc de la ceba, eh!. I, quan vaig tornar-ne, vaig venir a no fer res. Vivia a Cadaqués completament sola, passava molt de temps al llit. Feia bogeries, diguem-ne, una vida molt bohèmia…” En fi, és que a més a més parla de *despotricar i de *tocar fusta, flagrants castellanismes enfront dels fantàstics destralejar, tractar a cops de destral, i de tocar ferro o creuar els dits quan volem sobretot invocar la bona sort i que acabi passant allò que més desitgem. I per no dir res de les vegades que aquesta Helena escrigué *ademés. No, no. Com a massa consentida se m’apareix a més a més. I aquí m’aturo i ja no en diré res més, sobretot perquè una de les coses que espero amb delit d’aquest dia d’avui és que siguin quarts de 12 de la nit i veure amb calma el documental sobre Xammar, la ploma silenciada. De cap manera no sóc imparcial. En res.