Acabat de llegir el Fouché de Zweig. Quina història fabulosa i elèctrica i sense moral ni sentiments. El poder pel poder, i res més. Mutabilitat de tota grandesa terrenal. Acabà sol, és clar. Sol i oblidat i havent fet, això sí i a darrera hora, les paus amb Déu. Aquell vell ateu lluitador i perseguidor del cristianisme, destrossador d’altars, fa que vagi a veure’l un dels que fins no fa gaire esmentava com a abominables estafadors, un sacerdot que li administri l’extremunció. Sant Esteve del 1820. A Trieste, prop del mar.

Ahir, després del funeral per en Metri, em vaig trobar la Montse a la placeta. Avui és el seu aniversari de naixement i li vaig dir felices vigílies. Ostres, em contestà, merci, però això ja no ho diu ningú. Doncs ja veus, sóc un demodé. Després, ja a casa, vaig repassar el recordatori -pren els meus llavis, t’estimo, la meva vida, la fi és el meu principi- i vaig reveure Annie Hall. Allen, Keaton. 37 anys fa ja d’aquesta joia de pel·lícula que ja he après i que no caldrà que torni a veure cap altra vegada. M’hi veig massa reflectit i se m’ha fet molt tard ja per a aquestes coses. Han estat les meves manies i les meves obsessions, i també la meva mandra i la meva deixadesa, immaduresa emocional, allò que sempre ha acabat arruïnant la relació que he tingut amb les noies.

I el cas és que avui és Tots Sants. Els sants menuts, diu mossèn Ballarín.