Dies clucs

Bé, aquestes coses passen sempre que ens avancem als esdeveniments, sempre que m’hi avanço. Realment ahir no ens va visitar ningú. Ni tampoc no va ser res d’institucional i no va passar de míting de partit. Això sí, envoltat dels sequaços més luxosos i enclenxinats. Era tan sols la seva claca vinguda expressament a la colònia a tancar-se un parell d’hores en un hotel, també de luxe. Quin personatge tan valent i expeditiu resulta en casos així. Quina ment tan preclara. I quin to de malcarat i d’enfadat. ¿Quants milions de catalans diu que hi ha que vulguin continuar essent espanyols? Estat no pot confondre’s amb partit i no sé ni per què ho esmento. Potser perquè, com que les coses no les sé de primera mà, ahir em vaig imaginar que seria alguna cosa més institucional. Però no. Error. Respecte per a Catalunya. Cap projecte, ni cap confiança, ni cap futur en res del que representen aquests senyors. Aixeta tancada i no en parlem més. Dies clucs.

Grandíssima i veritable Marató

Amb aquell seu aire de buida condescendència insegura i inexpressiva, el cap visible de la metròpoli ens visita. No anirà bé, no pot anar-hi i serà vist i no vist. La prèvia del seu ministre (de minus) De Guindos ahir a S’Agaró així ho fa entendre. Espanya és la mare de Catalunya. I els mercats, la madrastra que no t’accepta ni t’estima. Nivell altíssim d’aquest senyor. Quina vergonya i quin ridícul. La mare que el va parir! Condescendència buida i maldestra que diu que ens paga rebuts i factures, sous i pensions. I encara bo que és amb diners que provenen justament de la colònia que encara som que tot això ens ho paga. Una grandíssima i veritable Marató de gran Recapte és el que en realitat som per a la metròpoli de la vergonya que, aquests senyors i senyores que aquests dies ens visiten, representen. I no els devem la vida. Senzillament perquè ja hi érem abans que sorgís aquesta Espanya seva. Què s’han cregut.

Les noies ja no m’escriuen

Com a Pla, a mi també parlar em fa beure. I de fumar més val que no en parli. No em discuteixo amb ningú, sigui del color que sigui, que vulgui el mateix que jo per al país. M’esperaré aquests 18 o 20 mesos que segurament falten. Mentrestant, Joan G. Codina em fa arribar’ l’enllaç de l’elogi que J.F. Mira dedica a la memòria del Dr. Badia. Ja res no serà com abans i tot ha anat canviant segurament a pitjor i no hi fa res que ara el temps de la vida, si més no en aquesta bombolla on som, faci que a 60 anys no siguem encara vells del tot. S’han acabat els savis, afirma J.F. Mira. Ara el que cal és que molts sàpiguen molt sobre molt poc. Compartiment en lloc d’eixamplament. Desprestigi de filòlegs i filòsofs, del pensar el sentit del llenguatge i el sentit dels homes i del món. Utilitarisme i prou. El savi ha estat l’integrador dels coneixements humans, expenedor generós del saber. I ja gairebé no se’n veuen. Parlar em fa beure, deia Pla. Jo, com més va menys sé de res. I ara, a més, les noies ja no m’escriuen i tot m’ho he perdut. La meva tendència a la tendresa m’ha portat, per fugir equivocadament del ridícul, a la duresa i a la disbauxa (Pla).

¿Sap què vull dir?

Tenir complicitats amb Espanya és això, senyor Iceta. Aquest membre del seu partit, Martí, que ara li demana moció de censura contra el President. Escolti, som molts els independentistes de dretes, què s’ha pensat. No ho semblava, d’acord, però ja fa molt de temps que això és així. Eradicar diferències socials, diu aquesta persona. Per eradicar-les, i fins ara mai al llarg de la història això no ha estat possible, segurament no hi ha més radicalitat que la de deslligar-nos d’Espanya i de deixar de tenir-hi “complicitats”. Que miri on ens ha portat, tant i tant de temps d’aquesta complicitat. ¿Sap què vull dir?

Per emmarcar

N’hi ha que continuaran dient-li de tot, ja ho sabem. Però jo, que desconec interioritats i només puc fer cas de les paraules que m’arriben, no hi veig, no hi sé veure, teatre ni comèdia en aquestes paraules que dic. Ni dolenteria, ni aprofitament, ni condicions personals per salvar-se de res. La conferència del President em semblà una peça per emmarcar. De formes i de contingut. 75 minuts de claredat i d’estratègia de la més bona. N’hi ha que continuaran dient-li de tot, ja ho sabem, però la meva sensació és que ahir el President il·luminà el país des d’aquell escenari del Fòrum. Potser sóc ingenu, potser sí. I la veritat és que, si tingués alguna cosa a dir-hi, em referiria tan sols a qüestions que aquesta vegada em van semblar del tot secundàries. Per exemple, el carrincló i insofrible, per a mi, “catalanes i catalans”; i, encara, aquests petits parèntesis d’excés de familiaritat (“campetxania“), de l’estil “ara alguns (sense l’algunes, aquest cop)  potser us n’estranyareu”, acompanyat de l’oblit del tracte inicial de vostès, amb què començà per adreçar-se a l’auditori, que el féu anar passant al tuteig del vosaltres. En fi, res. Orgull de President. Líder de generositat. Jo hi crec i me’n refio.

Fanatisme

No em tinc en gaire estima i m’hauria d’agradar molt més del que m’agrado, de fet no m’agrado gens amb aquesta panxota que faig, per fer-me cap selfie, o autoretrat. He aparegut en alguns, mai per voluntat pròpia, i després sempre me n’he penedit. És ben bé aquesta pregunta de V-M: ¿Som un perill per a nosaltres mateixos, o es tracta tan sols d’una selfie, amor meu? Fanàtics de nosaltres mateixos. Semblant, d’altra banda, al fanatisme polític, de què parla Ponç Pons, aquest fanatisme que justifica errors propis i magnifica els contraris perquè sempre es tracta de gent que, en lloc d’ideologia, només té carnet de partit.

Caragol treu banya

Paraules de Carme Arenas, presidenta del PEN Català. Defensar els drets lingüístics, la llibertat d’expressió, el coneixement mutu de les literatures a través, si cal, de la traducció. Tot això, i més coses encara, és el que defensa el PEN, tant al món com aquí casa mateix. I en general els governs hi donen suport. En general perquè a casa nostra no és pas així. Aquí el que tenim és inanició. No som cap prioritat i més aviat la sensació és que fem nosa. La cultura, l’escrita si més no, fa nosa i el fet de no tenir un estat és un problema, segurament el problema. I les grans paraules del conseller Mascarell han quedat tan sols en això, en paraules sense cap resultat pràctic. Presumpció de protagonisme de les institucions que fan la competència a la societat civil que és qui hauria de fer allò que sap fer. Mascarell presumit i a la recerca d’aplaudiments que no haurien pas de correspondre-li en una societat normal ara que comença la metralladora comercial nadalenca de cada any, i com més va més, i de la solidaritat gairebé imposada, apegalosa i no gens discreta, que és l’únic que hauria de ser. Tanta inanitat. Caragol treu banya, puja a la muntanya…

Gairebé auto-retrat

Diumenge de visites. La calma del dematí dedicada per atzar als Quaderns d’un Escriptor. Somerset Maugham. Recordo haver-me fixat ja anys enrere en el que diu la pàgina 24 d’aquest llibre. Definició gens falaguera d’un mateix que subscriuria gairebé del tot. Incapaç de descobrir res per ell mateix. Igual que jo. Pretendre escriure, però essent mancat de l’energia que cal. I també d’imaginació i de voluntat. Mecànicament laboriós, però intel·lectualment mandrós. Al llarg d’aquells dos darrers anys ha estudiat Leopardi amb la intenció de traduir alguna de les seves obres, el Zibaldone posem per cas, però hores d’ara ni la ploma no ha fet lliscar damunt del paper. Altiu i arrogant. A la que algú inicia una conversa, deixa anar quatre trivialitats amb aquell aire de profunda saviesa aparent com si per sempre deixés establerta la qüestió i ja no hi hagués res més a dir-hi. Tan sensible que s’ofèn si no s’accepta l’opinió que té d’ell mateix. Entusiasta de l’admiració, però dèbil, presumit i profundament egoista. Amable sempre que ser-ho no suposi cap cost. Si algú es pren la molèstia d’afalagar-lo tan sols un poc, aleshores resulta fins i tot simpàtic. Té, això sí, bon gust i una autèntica afició a la literatura. Mai, al llarg de la seva vida, no ha tingut cap idea original, però sí que és un observador sensible i agut de tot allò que és evident i manifest. Ho subscric pràcticament del tot i m’ho aplico. I, a banda de tot això, no penso de cap manera autoinculpar-me de res més, sisplau, siguem seriosos. ¿Culpa de què?

Hores petites del dia

Santa Cecília. Bonança tèrmica. Potser massa i tot. Enfarfegat de converses i discussions de la política i de tanta immoralitat. Un poc d’aire, sisplau. Un poc d’aire com ara el mail de l’estimat J.C. rebut aquest mateix dematí: “Un plaer, com sempre. Una enyorança, com mai. Sou uns encants. Petons i abraçades”. No cal que digui que tot queda subscrit i hi afegiria encara el plaer de l’emoció de tota la vetllada tirsenca, com sempre tan atenta i ben servida. Acabàrem tard, però això no té cap importància, al contrari. Bon senyal de les hores petites del dia en què tot queda convalidat i en Joan vola per la carretera tota per a nosaltres i em deixa a casa i no sé com agrair-l’hi. A ell i a tots els altres, i també a les fantàstiques noies mengívoles, per ser com són d’amables, juganers, murris i divertits. Bonança estantissa d’aquest dematí de mercat i de Vida Lenta. Migdia ja al campanar de Sinera. No es mou ni una fulla.

No vull parlar d’aquesta senyora

No vull parlar d’aquesta senyora Magaldi, fiscal en cap de Barcelona, ni de l’atroç bilingüisme, ni de llengües en contacte -pura lascívia de la submissió-, ni de diglòssia, ni d’humiliació, ni de res de tot això. Arribo el vespre a casa després de la classe a l’Ateneu i miro d’evitar que aquest cabreig constant, aquesta irritació, m’afecti i m’alteri. De manera que el que faig és simplement veure el partit que el Barça de bàsquet juga a Munic i m’ho passo la mar de bé. Distès malgrat en Rovirosa. No ho sé, el rival potser no és gaire consistent, però hi ha moments de gran encert del Barça que juga de quadribarrat. Victòria de més de 20 punts al final. Després un biquini i unes quantes mandarines abans de tornar a La Vida Lenta. Vespre i nit sense calefacció, no fa cap falta i som ja a 20-N. Del llibre, arribo a la pàgina 201, dia dels Innocents 1957. En mar. Vida ordinària. Menjar, dormir, passejar, contemplació del mar. Això fou anit. I avui hi haurà un extra. Avui el dia s’acabarà, si tot va bé, al Tirsa. I no hi voldré tampoc parlar d’aquesta senyora que deia ni de res del que significa la seva existència ni de la de tants altres que són com ella.

P.S. Aquell 21 de novembre d’ara fa dos anys faltava molt poc perquè el Tirsa tanqués per sempre. Poc més d’un mes. Enyor.