Els ulls d’aquell nen

Diuen tantes coses els ulls d’aquell nen! Aquell nen que se sent desplaçat de l’ordre natural de les coses, mancat de tot suport fonamental, crida tant com pot l’atenció i es rebel·la contra l’entorn buit que l’amenaça. Nen senzillament mancat d’amor. Incomprès, però lúcid en el seu propòsit de ser lliure i de mirar de trobar el seu lloc, un lloc on no hi hagi pares amargats que li facin mal, maltracte de tots els maltractes. Desamor que no deixa marques a la pell, però sí al cor i a l’esperit. Espantós arribar a saber que la teva mare no desitjà el teu naixement i ser conscient que per a ella no ets sinó una càrrega. I que qui et penses que és el teu pare en realitat no ho és. Ets un destorb. I aspires a conèixer el mar que encara mai no has vist. I corres i corres, símbol de llibertat, de tot allò inabastable, a la recerca del que mai no has tingut, de l’amor que t’ha mancat, de l’amor que no mancarà als fills que tant desitges tenir. A propòsit de Truffaut, el seu Antoine Doinel i els 400 cops (1959). Les Quatre Cents Coups, i aquelles certes imatges que no deixen mai de fustigar-me. Fins a l’infinit.