¿Què som nosaltres?

Tot mirant d’abstreure’m del constant brogit dels uns contra els altres, vaig a parar aquest dematí, com per inèrcia, a La Muntanya Màgica. Écrasez l’infâme! ¿Què som nosaltres? Paletes i manobres d’una construcció. Confiï en el clar pensament humà i rebutgi el fangueig i els esgarriaments mentals. I les fantasmagories. Caro mio! Allà on trontolla el coratge per saber distingir per exemple entre frau i realitat, allà s’acaba tanmateix la vida, s’acaba el judici, la valoració, la millora, i comença el sinistre procés de corrupció de l’escepticisme moral. Sóc molt de Settembrini, jo. Molt més que no pas de Naphta. M’entretenia d’aquesta manera, dic, procurant no perdre més energies veient i sentint què fan els partits, pendents tan sols de les seves estratègies egoistes i particulars, quan de sobte un full imprès se m’esmuny d’una de les pàgines del llibre. Un full solt. Un full del 17 de juliol del 2008 que publicà en Salvador a l’Avui d’aleshores. Un testimoni d’amistat que m’emocionà i m’emociona i que encara agraeixo i goso reproduir. Ella visqué 8 mesos més tan sols i res ja no fou igual.

La senyora Montserrat (Article de l’AVUI)
Hi ha un temps físic i un altre de moral, i tots 2 conviuen en la senyora Montserrat, que avui fa 80 anys. D’ella podríem dir-ne, com de tothom, que amb el temps s’ha anat fent gran. Però també que a través dels seus néts s’ha anat tornant jove, mirant sempre de comprendre’ls, essent sempre al seu costat, oferint l’amor com a refugi, però també propagant-ne la idea com a metàfora de la solució universal. L’amor és també una lliçó, i ha sabut impartir-la magistralment, la senyora Montserrat. Amb el seu fill gran ens coneguérem fa un any i mig. No ens costà gens de fer-nos amics. Li diu mama i de vostè. Perquè la senyora Montserrat no ha rejovenit fent-se la moderna sinó musculant l’ànima, exercitant la tendresa, regalant als seus fills i als seus néts el privilegi de saber que sempre hi haurà algú que vetllarà per ells i que els estimarà per damunt de qualsevol estranyesa. Hi ha una elegància de l’ànima, una estilització dels sentiments, un ofici d’àvia que redimeix els fills i renova l’esperança dels néts. Els dies de festa cuina per a tota la família, són d’Arenys. L’arròs a la cassola i el rap amb la picada. L’amor de les àvies es cou a foc lent. Prové de molt lluny i són nobles tots els ingredients. Hi ha una moral que s’hi transmet. Les cuines nacionals enllacen passats i futurs i conforten el present; els diumenges són una àvia que ha cuinat i la mateixa gana antiga que ens reuneix. Som l’amor de les nostres mares i de les nostres àvies, i encara que poques vegades ho diem, i que no ho agraïm gens, sovint ens hem sentit tan perduts que no ens n’haguéssim sortit sense el seu amor suprem. La senyora Montserrat Tomàs fa 80 anys i a la humanitat li aniria bé que en pogués fer molts més.