Maniobra de distracció

Diria que, mentre som encara vius, no hi ha cap problema o obstacle que sigui tan ample, que ocupi tant d’espai, com per no poder trobar-hi cap escletxa per on esquivar-lo i superar-lo. Qüestió de voluntat, d’astúcia si es vol dir així. No és que el 9-N hagi deixat de ser important, però ara ja se sap que no és sinó allò que forma part de la gran maniobra de distracció que ens cal. Hi aniré, és clar. Hi aniré tot i que no és exactament votar el que jo vull. Mai no ha estat votar el que he volgut. Jo sóc de dretes, conservador, partidari de l’ordre i de les coses netes i endreçades. Crec que, si un home fa una cosa tan bé com sap, pot ser fluix en qualsevol altra cosa. I que ningú no sap res de literatura, per exemple, si no es passa assegut la major part de la seva vida amb l’evangeli dels bons llibres que, com Eva, han de sortir d’algun lloc proper a la tercera costella i han de tenir, a dins, un cor que bategui. No, mai no ha estat votar el que jo he volgut. El que sempre he volgut, aquest batec del cor, és la independència del meu país. Ni declarar-la ni proclamar-la ni fer cap mena de jocs de mans amb els mots de la llengua i el seu significat. Que les lleis d’Espanya ja no siguin les nostres. Senzillament, que ja no regeixin entre nosaltres. Ni les lleis ni aquest diccionari de la RAE que no és tampoc el meu diccionari. Tant se me’n donen els canvis i les supressions que hi hagin adoptat. No és cosa meva. I estic, a més, perfectament conformat amb el castellà que sé i amb el Casares que tinc. I ara em sembla que me’n vaig a banyar, mar calmada d’avui 18-O.