Ho vaig viure

No l’he vist ni el veuré, el documental d’ahir a Sense Ficció sobre el Madrid real i la llegenda negra de la glòria blanca. No em fa cap falta perquè tot allò ja ho vaig viure i patir. I em fa l’efecte que, si aquest club tan blanc no hagués estat el club d’aquell règim infernal, segurament tampoc aquí no hauria sorgit, no ho sé, el Barça és més que un club amb el qual es pretengué oferir una certa resistència al fàstic i al rebuig de tota aquella merda tan blanca i podrida i devastadora. Ho vaig viure, sí. Calia acatar de manera submisa i subordinada, a més, quan aquell general que tot ho controlava, per imposició i dret de conquesta, es desplaçava al Camp Nou per presidir finals de la “Copa de S.E. el Generalísimo”, les úniques a què graciosament el Barça podia aspirar per decret llei no reconegut perquè el deport, és clar, no s’ha de barrejar amb la política. Acatar i retre ignominiosa i humiliant “pleitesía” a l’Espanya negra. I no en tenen prou encara. Els hereus de tot allò ara bramen i s’exclamen i llegeixo que amenacen la vida del director Torras que ha gosat tan sols alçar un poc la catifa d’aquella immensa vergonya en un programa de televisió. Suposo que per deport, amenacen, i sense cap intenció de ferir, només faltaria.