La cua com a pota

Ironia i rotunditat de Christopher Morley posada en boca de la seva narradora, senyora Mifflin, en aquesta ficció esplèndida que és La Llibreria Ambulant i que fa tres o quatre mesos que El Cercle de Viena ha publicat entre nosaltres amb traducció, també esplèndida, de Dolors Udina. El llibre és del 1917 i hi tinc ja ple de fragments subratllats. Com per exemple aquest de la cua de gos en què el missioner de llibres s’adreça al seu auditori. Amics meus, segur que recordareu l’acudit d’Abe Lincoln sobre el gos. Si comptem la cua com a pota, ¿quantes potes té un gos? Cinc, respondreu. Però no, perquè dir que la cua és una pota no la converteix en pota. Bé, doncs, molts de nosaltres ens trobem en la mateixa situació que aquesta cua de gos. Que ens diguem humans no vol dir que ho siguem. Perquè cap criatura d’aquest món no té dret a pensar en ella mateixa com a ésser humà si no és que coneix, i dic coneix, com a mínim un bon llibre. Un bon llibre i les paraules que conté. I tot això en un vespre perfecte de tardor, sense vent, quietud ambiental, perfil de lluna com l’ungla retallada del dit gruixut i en plena conversa amb l’amic Joan mentre escolto amb atenció l’explicació del seu recent periple novaiorquès. I és cert, segurament, que Brooklyn -on ell s’estigué- és un estat mental i, en canvi, NY és un estat de la butxaca. I jo no sé com serà el país que tindrem. Sé tan sols que m’agradaria que s’assemblés a la manera de ser dels personatges de Morley, tan humans, d’aquest llibre bellíssim.