De sobte, panot

Ni ara, ni tots els anys que en el passat hi he viscut, no he estat mai allò que se’n podria dir un flaneur de la Diagonal de Barcelona. No sé ben bé per què, però no se m’ha presentat mai com una avinguda per badar-hi mentre t’hi passeges. Massa trànsit de tota mena, potser, bicicletes incloses aquests anys darrers, amb carril propi i tot, com si això de tota la vida fos Amsterdam i en tinguéssim el costum, i encara runners amunt i avall per acabar-ho d’adobar, sisplau. Massa brogit, en fi. L’obstacle del brogit i del moviment constant. Cal calma i poca, molt poca pressa si el que realment vols és simplement passejar. No sé com quedarà tot ara que en reurbanitzen el tram de voreres entre l’antiga Calvo Sotelo i el Passeig de Gràcia. No sé com quedarà, però el que sí que sé és que aquesta operació em serveix per aprendre la paraula panot. De sobte, panot. Confesso que no havia sentit mai el mot ni, encara menys, l’havia fet servir. Panot. Potser farà fortuna i es deurà posar de moda i tot: lloseta feta amb morter de ciment i sorra destinada a fer paviments resistents, especialment els situats a la intempèrie. Panot. 24.078 metres quadrats de panot Diagonal, llosetes de 20 per 20 cm que reprodueixen les fulles dels plàtans de l’avinguda i que, sobretot, no rellisquen. Farà bonic potser. ¿Ens hi passejarem?