Ja érem bons amics

Tres grandíssims actors. Dustin Hoffman, Robert De Niro, Al Pacino. El que menys m’agrada és aquest darrer, no sé què hi trobo sempre de lleig i poc agradable. Segurament és molt bo, però em repel. Bé, tant és. El cas és que torno a veure Tootsie (Sydney Pollack, 1982) i la veritat és que encara em commou la interpretació de Hoffman. Uns gramets de kitsch que no em molesten i transvestisme del bo, just i necessari. Saltar-se el guió. Ets noi, fa 20 anys que ets a l’atur, ningú no et contracta ni et contractarà, ets massa bo. I et converteixes en actriu, no pas en dona. El gran paper de dona fet per un home com en temps de Shakespeare, sinó que ara és per a un serial d’èxit a la televisió, gramet de kitsch. T’agrada la Jessica i te n’enamores i ella no sap qui ets ni què ets. Sempre he odiat les dones que tracten les dones com a joguines dels homes. Home i dona. Crec en l’atur, no pas en l’infern i els galls no ponen ous. ¿Ets un frau? ¿Ets marica? ¿Ets lesbiana? Potser la dona de la teva masculinitat, ets. Hi ha un moment, però, que el més difícil s’ha acabat. La farsa. I nosaltres dos ja érem bons amics. It might be you. Alguna cosa em diu que podries ser tu. Carrer enllà tots dos.