Perdre amistats

Elvira Lindo, Mare de Déu Senyor. Escoltar de sobte que un amic català desitja la independència diu que li produeix tota classe de molèsties, desassossec, angoixa, angunieig i no sé si encara cap altra cosa que sigui pitjor. Però no pas pels llaços polítics que naturalment es romprien, no, sinó pel temor de perdre l’amistat. I ho diu algú com ella, que viu als EUA, o hi ha viscut, o hi passa temporades, i bé que hi deu haver fet amics. Amics que no deuen pas ser espanyols i segur que deu agradar-li tenir-los. A mi ni em passa pel cap la possibilitat de perdre amics pel sol fet que siguin espanyols i se’n sentin. Vull dir que no serà pas per mi, si per cas, que aquestes amistats arribin a perdre’s. De cap manera. Fa molt i molt de temps que saben que jo no me’n sento, d’espanyol, i no passa res. El mateix dic pel que fa als que són francesos, italians, neerlandesos, escocesos. No crec que l’amistat tingui res a veure amb el fet de ser de països diferents. I és que aquest article que dic de la senyora Lindo, al final, sembla fins i tot una amenaça: L’essencial aquí, diu, a més de les conseqüències econòmiques per a totes dues parts, és que el que es podria perdre són les amistats. I que a veure si això no importa a ningú.(Cosa amb la qual interpreto que ella ja no voldria ser amic teu, és clar). I de seguida penso que quina sort que ella no és amiga meva. Ni tan sols la conec personalment. Segur que l’endemà la perdria. Ella ja no em voldria com a amic. I tot això em passa, ja ho sé, per no estalviar-me de llegir certes coses i certes persones. La veritat és, però, que encara de tant en tant hi caic.