M’ho vull creure

N’hi ha que se’n malfien, però jo veig el que veig. I el que veig és una imatge amb 11 persones que hi surten després d’haver estat reunides no sé quantes hores. No puc saber si diuen mentides ni si són sinceres ni si amaguen tan sols ambicions personals. 11 persones que representa que ens representen. Sí, ens representen. Veig el que veig i sento que tots els qui parlen diuen aproximadament el mateix. Anem endavant, i junts. I m’ho crec. M’ho vull creure. Perquè si no, ¿què? I m’agrada molt, a més a més, sentir el mot discreció. El que no m’acaba de convèncer de la imatge, però, té a veure amb aspectes formals. Amb l’estètica. Amb la manca d’estètica d’alguns. Són 11. 9 senyors i 2 senyores. Menys de la meitat apareixen vestits per a l’ocasió i ni Junqueras, que ara sembla que encapçala enquestes, no va amb corbata. Domina el texà, la samarreta, alguna camisa pengim-penjam. I, malauradament, hi ha fins i tot algú amb les mans a les butxaques. No sé si repetir que tenim un manifest defecte de formes o que el país és exactament aquesta curiosa barreja d’elegància i de, si més no aparent, deixadesa. Cosa que pel que es veu no impedeix que anem endavant, i junts. I m’ho vull creure. i m’ho crec.