La tècnica del sargit

Quan compleixes les condicions democràtiques, doncs perquè les compleixes i això és contrari a la llei i a la Constitució. Igualment, quan no compleixes aquestes condicions, perquè no les compleixes i això no és seriós i és una presa de pèl. Atzucac, cul-de-sac. Consell d’Estat, consell de ministres, TC. Tots castigats de cara a la paret amb el pes la Constitució en un braç i el de la llei, quina, en l’altre. Llei i constitució, Mariano. Tan sols això. Mal si fas, mal si no fas. I és així que hem anat perdent la tècnica del sargit. Tot el fil i totes les agulles, hem perdut. Ens queda una papereta, la paciència de les cues d’aquí 9 dies i l’esperança de les properes eleccions de la llibertat. I així anar acabant de fer dissabte i pitjar, amb un dit molt decidit, la tecla d’enviar. A fer punyetes.

I, d’altra banda, aquest orgull i aquesta omnipresència de la ignorància que es veu com si fos una conquesta de la llibertat. Però no, com més ignorants més esclaus i més miserables. L’horror d’aquests pallassos diabòlics.

El decàleg de Lincoln

No es pot crear prosperitat desanimant la iniciativa pròpia. No es pot enfortir el dèbil debilitant el fort. No es pot ajudar els petits ensorrant els grans. No es pot ajudar el pobre destruint el ric. No es pot elevar l’assalariat pressionant el qui paga el salari. Vostè no resoldrà els seus problemes mentre gasti més del que guanya. No es pot promoure la fraternitat humana incitant l’odi de classes. No es pot garantir una seguretat adequada amb diner prestat. No es pot formar el caràcter i el valor de l’home manllevant-li la seva independència i la seva iniciativa. No es pot ajudar els homes realitzant per ells permanentment allò que ells mateixos poden i han de poder fer per si mateixos. Abraham Lincoln, 16è president dels EUA.

Les regles del foraster

¿Què és la civilització sinó un procés al final del qual tots els individus poden viure tranquil·lament sense ser molestats pels altres? Exactament, i com sempre que no sé què dir ni què fer, apareix la crossa lúcida de Guillem Simó. En la situació actual, afegeix el 16 de juliol del 1994, ni els forasters ni els catalans viuen civilitzadament a Catalunya; ben al contrari, viuen enmig d’una tensió creixent, profundament incivil. 20 anys fa que Simó, mallorquí, ho deixà escrit. En aquesta part del món. Una cosa sí que ha canviat, però. El darrer paràgraf d’aquesta mateixa entrada ha canviat. Ja no sembla veritat avui que els individus, pessimistes, es donin de baixa de la utopia civilitzadora i es resignin a continuar vivint a la manera silvestre i erràtica. La resignació ha desaparegut i la utopia ja no se’ns apareix com la concepció d’un ideal irrealitzable. ¿Per quins set sous, per exemple, he de negociar jo la llengua del país? ¿Per què sotmetre’m a les regles del foraster?

(Per cert, deia ara fa just 2 anys, que continuo demanant-me per a quan finalment hi haurà disponible l’edició completa i definitiva del dietari. Doncs bé, la cosa ha trigat, l’espera ha estat més aviat llarga, però segur que haurà valgut la pena. Aquesta edició completa i definitiva, a càrrec de Carme Vidal i de Sam Abrams, i feta per Acontravent, la presentaran els excel·lents crítics i professors Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera a Ciutat de Mallorca el pròxim i ja tan proper dijous 3 de novembre 2016. Candeletes).

Aquestes coses de sempre

Només recordo possibles sinònims, poc fiable, imprecís, mancat de tota justesa i ple de desconeixement interessat, és a dir, l’expansió de la ignorància i el menyspreu envers tot allò que soni mínimament a català. Recordo aquests possibles sinònims, però no el mot exacte que tota la nit, quiescent mentre dormia, he tingut al cap. No devia ser un estat de repòs total perquè, en somnis, recordo perfectament haver cregut que el mot existeix i m’anava imaginant que, en despertar i llevar-me, la primera cosa seria anar de dret al diccionari i certificar-ho tot. Ha resultat impossible. No m’he recordat de res. Al contrari, el que em trobo són aquestes coses de sempre i ara, impugnar, combatre, refutar, prohibir. Aquests infinitius que defineixen Espanya. Escolti: els diamants es poden esmicolar o llançar, però no pas penetrar. No ho oblidi. Hi tornarem i hi tornarem.

Qui pot dir mesquí a qui

Mesquí és el mancat de generositat, sobretot moral. Mesquí és el gasiu i també el valor commiseratiu o, si volem, aquest sentiment de pena i de pietat envers el mal que pateixen els altres quan aquest mal s’entén que és per culpa seva, per culpa d’aquests altres. Deu ser que fem pena. Però res no és mesquí, diu Salvat. Avui demà i ahir / s’esfullarà una rosa: / i a la verge més jove li vindrà llet al pit. No és pas fosca la ventura de la nit. Sinó que res no és el mateix que ningú. ¿Qui pot dir mesquí a qui, en aquestes condicions? I, després, aquesta mania de comentar-ho tot, de buscar sempre tres peus al gat. Programador del gegantí despropòsit, tal com llegeixo en un text de V-M que em passen els responsables de la revista Turia, de Terol. Darrera nit amb la Mariona. No som Déu i no som potser sinó un virus informàtic de la gran maquinària que tot ho mou, i poca cosa més. La discussió sembla condemnada al fracàs, de fet com totes les discussions de parella, incloses les de fet. Malentesos que separen. Separen tant, que la reconciliació es fa ja impossible.

Qui són en realitat els folls

Darrer dissabte d’octubre, la nit una hora més llarga -¿fins quan aquest desori horari?-, em deixo estar de la propaganda xarona del país nou en què tot sembla que ha de ser tan i tan barat i al servei del medi ambient (aquesta redundància), em conformo amb un país normal i antidogmàtic i amb Algú Va Volar sobre el Niu del Cucut, One Flew Over the Cuckoo’s Nest (Milos Forman, 1975), obra mestra, lletra majúscula del cine i de la vida. Va, vinga, ensenyem a tots aquests tipus d’aquí qui són en realitat els folls. Cucut, cucut. Cucut en anglès és foll. I el cucut és, també, l’únic ocell que no té ni fa niu. McMurphy (genial Jack Nicholson) és aquest ocell que penetra la llar dels altres ocells per mirar de canviar-los la vida per sempre. El meu pare era un home fort. Era com tu. I per aquesta raó no el deixaven en pau. 20 folls, un revolucionari, una infermera cabrona, un indi gegant, l’home fort que tot i que ho fa veure no és ni sord ni mut, una pista de bàsquet per jugar-hi sense regles, l’autobús segrestat i el vaixell de pesca, els folls convertits en doctors, un partit de bèisbol imaginari perquè et poden prendre la tele i els partits que hi fan, però no la imaginació, 3 teràpies de grup -quin horror-, 200 o més somriures, 2 electroxocs, una festa, els licors de la vida, 2 putes, un suïcidi, la lobotomia del mal del manicomi en què vivim -hi ha més folls a fora que no pas a dintre. Tantes i tantes llàgrimes després. Fins que la finestra és feta bocins, sóc fort com un ós ara, i deixo el teu cos aquí, sí, però m’emporto el teu esperit i em deixo perdre, lliure, enmig de la nit, d’aquesta nit que avui té una hora més. O més ben dit, 135 minuts més a de favor la follia veritable i contra de la normalitat d’aquest manicomi.

Impecable, implacable. Metri

Els catalans (3a del plural) no es mereixen una votació com la del 9-N. Ni aquesta ni cap, només faltaria. Rajoy parla de mèrits des de Brussel·les, però impecable no és el mateix que implacable. El fet de formar part d’una cosa no és el mateix que el fet de ser posseït, contra la teva voluntat, per aquesta mateixa cosa. L’impecable és l’incapaç de pecar, l’impecable no té ni la més petita falta. Segurament res ni ningú no és, doncs, impecable. Tampoc ell ni la seva Constitució del tot obsoleta. Aquesta, si un cas, és implacable i no es pot, sembla, ni aplacar, ni apaivagar, ni mitigar. Tot és antidemocràtic segons ella. I el cònsol general d’Espanya a Perpinyà, Gauden Villas, viu amb absoluta resignació i impotència que la seva filla hagi d’estudiar en català, pobret i pobreta. Antidemocràcia absoluta de l’Edat Mitjana. Oxímoron d’Espanya i democràcia, un cop més.

PS.- Record i paraules d’en Metri, QEPD: “I quan la primavera esdevinga llibertat, la nostra lluita no haurà estat efímera”.

En remull

Aquestes lentes, plàcides, hores del dematí. Idees que bullen i no sempre quallen en mots, costa tant. Petrificat davant la pantalla. Passen Sanchis, Vila, Punsoda, Mira, Sostres (cat/cast), Comes, Dedéu, Llovet els dijous, el “biombo” de Vila-Matas, moble movible però també spanische wand. Jocs de paraules i també, de vegades, d’intel·ligència. Són ells, i molts d’altres encara, els qui hi entenen. I en tenen, a més, les dades, les viuen de prop. Redundància dels miralls de l’especulació. I Culla avui especula, per exemple. Lentes hores del dematí d’aquest octubre gloriós. Ara, a les 12, migdia, em vindrà la noia de fer feines i jo, per no molestar, hauré d’anar-me’n. A les noies de fer feines, convé deixar-les fer. Més assaigs que no pas novel·les amb desenllaç. Dies del Fouché d’Zweig que mai no s’acaba. Fidelitat dels enemics. Deslleial lleialtat. Ànsia de posar-me en remull.

No és pas així

Estic encantat amb aquest octubre que tenim. Les coses que passen i les coses que es diuen. I les noies matineres, feineres, atrafegades, que veig des del balcó, vaixells blancs. I ja paro, ja paro. No són tampoc per a mi cap mena de models, els tertulians, llevat d’un. La tertúlia veritable és la lectura que no convé mai que sigui pública si no és que és a les aules que llegim. Fouché, Fouché i les infidelitats polítiques i l’imperatiu demoníac de superar-se constantment un mateix, el bon malvat sense escrúpols. Estic encantat amb aquest octubre que tenim, i el sol lluent i quan cap a quarts de 2 pots encara baixar a mar i banyar-t’hi, vaixells blancs, sense xiringuitos ni a penes ningú a la vista. A penes. Tu potser t’ho penses, però no ets mai tu qui tria. Ah, aquell venedor d’amor de Salvat! “Venedor d’amor / porta joies fines, / la noia que vols, / la noia que tries”. Però no, no és pas així com funciona.

Els ulls d’aquell nen

Diuen tantes coses els ulls d’aquell nen! Aquell nen que se sent desplaçat de l’ordre natural de les coses, mancat de tot suport fonamental, crida tant com pot l’atenció i es rebel·la contra l’entorn buit que l’amenaça. Nen senzillament mancat d’amor. Incomprès, però lúcid en el seu propòsit de ser lliure i de mirar de trobar el seu lloc, un lloc on no hi hagi pares amargats que li facin mal, maltracte de tots els maltractes. Desamor que no deixa marques a la pell, però sí al cor i a l’esperit. Espantós arribar a saber que la teva mare no desitjà el teu naixement i ser conscient que per a ella no ets sinó una càrrega. I que qui et penses que és el teu pare en realitat no ho és. Ets un destorb. I aspires a conèixer el mar que encara mai no has vist. I corres i corres, símbol de llibertat, de tot allò inabastable, a la recerca del que mai no has tingut, de l’amor que t’ha mancat, de l’amor que no mancarà als fills que tant desitges tenir. A propòsit de Truffaut, el seu Antoine Doinel i els 400 cops (1959). Les Quatre Cents Coups, i aquelles certes imatges que no deixen mai de fustigar-me. Fins a l’infinit.