Espanya desesperada

Vergonya aliena del discurs d’Espanya. Tan poca intel·ligència. És difícil ser objectiu, però si poses de costat el discurs de Mas i el de Rajoy, i companyia, la veritat és que no hi ha color. No tan sols per la capacitat lingüística, que això ja és un grandíssim què -aquests senyors d’Espanya només en saben una, de llengua-, sinó pel to i la coherència dels arguments exposats. Muts i a la gàbia. És així que Espanya ens vol i ens estima. Muts i a la gàbia d’una Constitució obsoleta malgrat que, com més va, menys n’hi deu haver aquí entre nosaltres que sentin el més petit orgull de ser-ne, d’espanyols. ¿Qui se sent espanyol? ¿Què és Espanya? Cavall desbocat del no sense concessions ni arguments raonables -i mira que han tingut ben fàcil, per exemple, posar damunt la taula la dimissió de Wert i l’anul·lació de la seva ignominiosa llei. Res. Pura herència franquista, aquest tuf. Pressa i celeritat. Aquests estertors. Espanya desesperada i contra les cordes. I el món ho observa i està bé que sigui així. Potser tot ho tenim molt més a prop que no sembla. Aquest dematí m’ha fet la sensació que el mateix Iceta ho creu. Deixar de ser colònia i súbdits d’Espanya. Benaurada tardor.

Que ja n’hi ha prou

No ser com aquells que sempre diuen adéu i mai no se n’acaben d’anar i potser fins i tot al final es queden. Jo tu ell nosaltres vosaltres ells. Ahir avui demà. Paradoxa fatal. Huidobro i Altazor. La durada del dia des que el sol neix a l’ull de la dreta i es pon al de l’esquerra. ¿Qui mor i qui neix, mentrestant? Em faig el sord mentre la llum canta la llum. I l’atzar del destí. I la veu del teu amo que t’alimenta i et sobreviu. Fins que diguis prou. Fins que diguem prou. Que ja n’hi ha prou, d’aquest color. 100 paraules justes.

Una bona feina

Estudiar per trobar una bona feina. La que sigui, però que sigui bona. I bona segurament vol dir que no t’hi hagis d’estar gaires hores i que al damunt et paguin molt. Em trobo de vegades ex-alumnes que pensen i actuen així. Estudis universitaris, diuen, per arribar a tenir una bona bona feina i res més.  El que estudien no és pas que els interessi gaire, tan sols per la suposada bona feina de després ho fan. I serà difícil, és clar, que hi arribin si això és tot el que demanen als estudis que segueixen. No hem après, o potser hem desaprès, a valorar l’estudi en ell mateix. I així van les coses. Vinga Empresarials i Econòmiques, i vinga carreres d’aquestes que tinguin sortida -que gros, eh! que tinguin sortida, sobretot; no que t’agradin i t’omplin, no, que tinguin sortida-, i vinga engreixar la bossa de l’atur i que paguin els altres, això sí. Eren quarts de quatre de la tarda, ahir, quan vaig seure a prendre un cafè amb aquests ex-alumnes que dic. No sabien ni que el President Mas ja ens havia convocat a les urnes. Ni idea, no en tenien.

Ulls aliens

Nivell alt, altíssim, el mostrat pel President aquest dematí a continuació d’haver signat el Decret 129/2014 de 27 de setembre pel qual ens acaba de convocar a les urnes del 9-N. De forma i de contingut. Gran President. Dia històric. Ben divers tot plegat de l’espectacle lamentable d’ahir al Parlament. Res no s’hi hauria perdut, amb un poc més d’humilitat i de versemblança per part de tothom. Contrast d’aquesta dualitat humana, que no només és molt de renyar. Corrents paral·lels en què tots els fenòmens de la vida s’engendren. Night comes from other eyes. Foscor que prové sempre dels ulls aliens.

Anar abandonant tota esperança

M’agradaria saber qui, en quin moment i per què, va decidir admetre la forma sent com a gerundi del verb ésser. A banda que s’ha d’anar més amb compte en usar els gerundis perquè no sempre fan falta. Gastar tot sent auster, llegeixo aquest dematí al títol d’aquest article de l’Ara. ¿Què vol dir exactament? Acabes interpretant-ho, és clar. Mirar, procurar de gastar tot i ser (ésser) una persona austera. Dic jo, eh! I, després, és clar que és intolerable l’existència d’aquests Centres d’Internament d’Estrangers. Brutalitat extrema i manca del més mínim bri de dignitat humana. El que potser no cal, quan una cosa així s’explica, és afirmar que no és només un tema moral, sent-ho. I sense potser. Senzillament no cal. L’ambigüitat fonètica resulta extremada. No sé si el director, autor de l’article, ho sent perquè ho escolta o bé es limita a reproduir un lamentable i equivocat calc castellà perquè no en sap més. O potser del que es tracta és d’anar fent intercanviables totes dues llengües i ja sabem, aleshores, quina hi surt sempre perdent. Que ho diguin si per cas. Al final potser sí que serà millor anar abandonant tota (qualsevol) esperança. Ja ho veus, Jem, just ahir en parlàvem.

No estic per piromusicals

Si no hi hagués hagut a la mateixa hora el partit del Barça, que d’acord que va valdre molt poc la pena, tampoc no m’hauria entretingut amb el piromusical. De cap manera. No estic per piromusicals, mai no m’han agradat les piules ni els trons ni els petards en general. Mai no ho he entès i sempre n’he fugit. No estic, doncs, per piromusicals. I encara menys si, com sembla, aquest d’ahir servia de cloenda de tot això dels actes del tricentenari que tan profitós deu haver estat per a les butxaques d’alguns. En fi, hem d’anar més per feina i deixar-nos estar de tant de cofoisme i de tanta carrincloneria repetida. El partit del Barça és veritat que no va valdre gaire la pena i que se’m féu més aviat pesat, però vaig veure que després feien The Postman always Rings Twice, la de Rafelson (1981) que no és que sigui la millor adaptació de la novel·la de James M. Cain, però que conté les interpretacions de Nicholson i, sobretot, de Jessica Lange. Lange com un àngel seductor i la química de la pel·lícula. L’argument tant és. L’he vista no sé les vegades i em repeteixo, d’acord. Però de carrincloneria no n’hi ha gens, gens ni mica. Al contrari, una demostració més que tot el que puja encabat baixa. I aquell breu diàleg inicial, premonitori de tot. “¿Vostè és grega?” – “¿Li semblo grega, a vostè?” Inici del veritable piromusical. Tot encès en flames a continuació, lògicament.

Gelosia envers la meva persona

¿I què tal si al minso i escarransit batxillerat actual ens decidíssim a llegir i fer llegir encara que fossin tan sols fragments de la Vida Secreta de Salvador Dalí? El Dalí escriptor, sí. Intel·ligència, murrieria, diversió de la bona. Aquest llibre és de l’any 42, però això no té cap importància. Suposo que a Història de l’Art s’estudia i es gaudeix l’obra pictòrica del geni. El que és segur, però, és que no se’l llegeix. I Dalí fou també un escriptor genial. Un poc de Dalí llegit faria un gran bé a les aules del país. Dalí contra el nihilisme i el relativisme. Perquè Dalí creu en tot, tal com afirma Efrem Gordillo al seu magnífic Dalí, el gran pensador. Ens n’hem rigut massa, de Dalí, però ha estat la rialla de la nostra profunda ignorància. I Dalí és la filosofia de la individualitat i la lucidesa de l’autèntic foll i de l’autèntic i desprès superhome. “Sovint he dit que els òrgans més filosòfics de l’home són les seves barres. ¿Què hi ha, en realitat, de més filosòfic que el moment en què se xucla lentament el moll d’un os, vigorosament esclafat en la destructora abraçada final dels queixals, cosa que et dóna el dret de creure que tens un domini indisputat de la situació? Perquè és en el moment suprem en què s’arriba al moll mateix d’alguna cosa quan es descobreix el gust més autèntic de la veritat, la veritat nua i tendra que emergeix del pou de l’os fermament agafat entre les dents”. Són 426 pàgines d’escriptura sublim i de bon humor, aquesta Vida Secreta que els estudiants d’aquest país, i segur que tampoc tants i tants professors, no coneixen perquè segurament mai ningú no els n’ha parlat. I el cas és que “em vaig aixecar d’un salt, amb la ment torbada per un estrany sentiment de gelosia envers la meva mateixa persona, com si tot d’un plegat m’hagués convertit en Gala”. En realitat, igualment, no hi ha cap altre pensament filosòfic més profund que no sigui el de pensar en les noies. Capçalera.

Un home polític

El món és fet també de l’extrema precisió dels subtítols de certs llibres. Per exemple, el subtítol del d’Stefan Zweig dedicat a Fouché (Quaderns Crema, traducció de Joan Fontcuberta). Llibre apassionant, impressionant. Retrat d’un home polític, n’és el subtítol que no pot ser més precís. Un home polític que, si abandona traïdorament un partit, no ho fa mai a poc a poc i amb prudència, no s’esmuny de les files amigues d’amagat com un covard, ans passa a les fins ara enemigues a plena llum, amb un somriure fred als llavis, amb una naturalitat desconcertant i aclaparadora, i n’accepta totes les paraules i els arguments. Allò que els ex-companys de partit creguin i diguin d’ell, allò que la gent i l’opinió pública en pensi, el deixa completament fred. Una sola cosa és important per a ell: estar sempre amb el vencedor, mai amb els vençuts. I tot i la velocitat fulminant amb què s’opera aquesta conversió, tot i el cinisme desmesurat del canvi de postura, conserva una certa dosi de desvergonyiment que us atordeix i fa que l’admireu sense voler. En té prou amb vint-i-quatre hores, sovint només amb una, moltes vegades només amb un minut, per llençar sense escrúpols la bandera de les seves conviccions i desplegar-ne una altra aparatosament. No va amb una idea, sinó amb els temps, i com més de pressa corrin, més de pressa els seguirà. Impassibilitat de l’ambició i la intriga, aquestes passions en aquella França de la Revolució i de l’Imperi. Mira ara al teu voltant, observa. Observa i calla, com aquell mig capellà que fou Joseph Fouché, la seva discreció refinada, i la manca absoluta de principis i de conviccions. No cal pas manar. N’hi ha prou amb influir. I no sé pas, ara mateix, en qui penso.

Perversions

Convençut que l’èxit popular d’això dels correbars i de les, de sobte, tan de moda curses de cambrers (proveïts de la corresponent safata amb dos o tres gots de cervesa, a veure qui arriba primer a la meta enmig de l’esclat d’aplaudiments i crits de joia) arrenca d’aquell moment que, als alumnes de secundària, algú va començar a distribuir-los llibres de primària i tal cosa fou anomenada adaptació curricular. O de quan es decidí dedicar més estona i atenció als més brètols i ganduls i d’això se’n digué, i se’n diu, atenció a la diversitat. I també de quan aprendre a fer la o amb un “canuto” sorgí l’expressió gloriosa de competències bàsiques. I d’aquests “constructivistes” fanàtics i perniciosos que asseguren, juren i perjuren, que els nens i adolescents aprenen les coses tot sols i que el mestre o el professor s’ha de limitar només a anar-se’ls mirant i prou. Des que aquell il·luminat va decidir que no calia explicar la lliçó o el tema que fos, senzillament perquè s’estimava més aquesta distorsió anomenada unitat didàctica. De quan un curs va deixar de ser un curs i va passar a ser un nivell educatiu. I l’escola inclusiva, sisplau, exactament el mateix que si introdueixes pomes sanes i podrides al mateix sac amb la intenció que les podrides sanin, però amb el resultat final que moltes vegades el que passa és exactament el contrari. I no s’acaba pas aquí la perversió de tot. Vull dir que és clar que hi ha correbars i curses de cambrers, ¿com vols que no n’hi hagi?. I espera’t. Espera’t i consensuem-ho tot, una altra grandíssima expressió, no fos cas que no estigués ja tot prou pervertit i no se sabés ja què diem ni de què parlem.

Amants de la llibertat

A 3 dies de la Mercè, que sempre havia indicat el final de l’estiu. De quan l’estiueig, ara ja no, anava de Sant Joan a la Mercè i el curs escolar començava a primers d’Octubre. Finals d’estiu, en tot cas, que celebraré dinant aquest migdia a Sant Just amb els fills. Diu que demà baixarà la temperatura i també la humitat, terrible xafogor, que patim arran de mar. Gran notícia perquè això voldrà dir que a poc a poc també les mosques deixaran d’emprenyar. I Vicent Sanchis repassa avui Rajoy i Pedro Sánchez (el qual afirma que ens estima tant, tremola, i la seva aparença el traeix perquè tot l’afecte que fa és el d’estimar-se tan sols ell mateix, yuppy endarrerit i desfasat). Repàs també a Alicia Sánchez i el castís Gregorio Morán que entre d’altres coses no suporta que en català Eivissa sigui Eivissa i això ho escriu en un espai gentilment cedit per L.V. Cacau Torrat, i tant. Javier Marías, mentrestant i com entre parèntesi, s’esplaia amb la brutícia de Madrid o, més ben dit, porqueria. Porqueria i deixadesa de les quals, per cert, no estem pas exempts a Barcelona i d’altres contrades nostres no només turístiques. I el gran amant de la llibertat, Vargas Llosa. Radiant pel no d’Escòcia després d’haver votat. Un no que impedeix, diu, la desaparició d’aquesta nació de 4 nacions que és el Regne Unit. Gran amant de la llibertat, sí. Llàstima del gran anacronisme cultural i democràtic que significa el mot Espanya i de tants i tants personatges ancorats encara en una llei del 1978, làpida pesant i tan enganxosa com aquesta xafogor que diu que ja comença a anar de baixa.