Semblava ben bé que s’havia acabat, però ja ho veus. De sobte, viatge. Guia i responsable d’un petit grup, 14 persones. Tornar a Arles i a la Provença després de tant de temps. Un poc de marató, sí. I amb autocar, que ara m’estimo més que no pas haver d’anar amb avió. Veig d’entrada que es tracta d’un grup que sembla interessat. Bones persones, també. L’explicació del Canigó i del poema èpic de mossèn Verdaguer, en primer lloc i just passada la fronetra actual. “Doncs que us heu fet, superbes abadies…”. El Boló i Perpinyà encabat. I Thuir i aquest curiós i original aperitiu que es diu Byrrh. Autopista. Narbona i els càtars i el catarisme. Béziers, Montpeller i Jaume I, Nîmes i el nostre camí d’Itàlia. I el dinar d’Arles. Van Gogh, les Arenes, el Roina i aquest cert gitanisme de la ciutat. I Aix-en-Provence (Ais de Provença). I així avancem. Camí del nord d’Itàlia i el Piemont. A la vora de Montferrato (record del nostre Curial anònim) i Torino, finalment. Aquesta petita marató. Certa fatiga en arribar-hi. Però aquest món i aquest paisatge i aquesta llengua que és l’arrel d’on realment venim i del que som, diguin el que diguin tots aquests de la legalitat que no és pas la nostra. Content.