Semblava ben bé que s’havia acabat, però ja ho veus. De sobte, viatge. Guia i responsable d’un petit grup, 14 persones. Tornar a Arles i a la Provença després de tant de temps. Un poc de marató, sí. I amb autocar, que ara m’estimo més que no pas haver d’anar amb avió. Veig d’entrada que es tracta d’un grup que sembla interessat. Bones persones, també. L’explicació del Canigó i del poema èpic de mossèn Verdaguer, en primer lloc i just passada la fronetra actual. “Doncs que us heu fet, superbes abadies…”. El Boló i Perpinyà encabat. I Thuir i aquest curiós i original aperitiu que es diu Byrrh. Autopista. Narbona i els càtars i el catarisme. Béziers, Montpeller i Jaume I, Nîmes i el nostre camí d’Itàlia. I el dinar d’Arles. Van Gogh, les Arenes, el Roina i aquest cert gitanisme de la ciutat. I Aix-en-Provence (Ais de Provença). I així avancem. Camí del nord d’Itàlia i el Piemont. A la vora de Montferrato (record del nostre Curial anònim) i Torino, finalment. Aquesta petita marató. Certa fatiga en arribar-hi. Però aquest món i aquest paisatge i aquesta llengua que és l’arrel d’on realment venim i del que som, diguin el que diguin tots aquests de la legalitat que no és pas la nostra. Content.
Com l’envejo, sanament. La Provença. La millor terra del món que conec. On em jubilaria i on potser retrobaria certa pau. No ho sé. Potser sí, no cal córrer tant. He estat a Les Garrigues, voltant pobles i poblets i menjant menges que em pensava que s’havien perdut.
M'agradaLiked by 1 person
Certa fatiga en arribar-hi.
M'agradaLiked by 1 person