Sense ni la més mínima voluntat de presumir de res, Déu me’n guard, però des d’aquí, des del lloc on sec, veig i contemplo perfectament alineats a la lleixa que els correspon els llibres que tinc de Vargas Llosa, peruà d’Arequipa nacionalitzat també espanyol. No hi són pas tots els que ha escrit -tampoc no fa cap falta per saber que és molt bo. O ho ha estat. No sé si escriu res ara. Si que sé, però, que opina. A Catalunya no hi ha una majoria que vulgui separar-se d’Espanya. Opinió. Opinió sense valor. Exactament igual que si hagués afirmat el contrari. Va passar un temps vivint a Barcelona, però d’això ara ja fa més de 40 anys. No sé, avui, què en deu saber per ell mateix, de Catalunya. Pantaleón y las visitadoras, La tía Julia y el escribidor, La verdad de las mentiras, La orgía perpetua (gran estudi sobre Flaubert i Madame Bovary), La casa verde, La ciudad y los perros, La guerra del fin del mundo, Conversación en la catedral, Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Totes aquestes coses perfectament alienades. És en això que és bo, o ho ha estat, Vargas Llosa. La ficció i l’elegància dels estudis crítics, les seves lectures. Riquesa i varietat de la seva obra. La seva aportació al món. Pel que fa a la resta, però, no té cap importància. Sempre amb aquest seu aspecte de prendre’s seriosament i al peu de la lletra ell mateix, tan compungit i afectat. Peruà d’Arequipa.