Em mossegaré la llengua

Xavi Pascual, l’entrenador del Barça de bàsquet, és una persona que admiro. Pot semblar oportunisme dir una cosa així tal dia com avui i després d’una victòria com la d’aquesta nit passada. Però no, no és oportunisme. L’admiro ja des que va fer d’ajudant del seu antecessor, Ivanovic. La seva fe, el seu saber i la seva discreció. Cap mostra de defalliment. I no sé les vegades que aquesta darrera temporada l’han arribat a donar per mort. Tant a ell com l’equip. “Molta gent ens ha faltat al respecte i ha estat injusta amb aquest equip i aquests jugadors, però em mossegaré la llengua. Sí, d’acord, vam tenir una nit de merda a Milà i després dos partits molt dolents amb el València, d’acord. Però res més. Ens va costar 4 mesos a l’inici acoplar tants jugadors nous, però des del gener hem competit al nivell més alt. I som els qui més hem treballat de tot Europa”. Sí, senyor, enhorabona. Conservo, a més, una anotació del 8 de març passat que conté aquestes paraules seves: “Quan guanyem és demèrit dels altres i quan perdem, en canvi, sempre és culpa nostra i mai mèrit de l’adversari”. Per molts anys, Xavi. Retrat exacte de tants i tants culers. De tots aquests que, quan l’equip perd, se’n van abans de d’hora, abandonen, que no sigui dit que també hi eren. Però, això sí, tots ben cofois ara!