Sa Figuera Verda

El diccionari no és que sigui necessari, no, és que resulta imprescindible. Eixampla el món i també el radi d’acció. Ahir no sabia el significat d’ullastre (raça silvestre, espontània, de l’olivera), ni el d’eixermar (netejar un camp, un jardí, d’esbarzers o de mates). Tampoc, ho confesso, no havia sentit mai que la gent espipella per dir que la gent va d’un llibre d’un autor al llibre d’un altre. Picotegem els llibres com els ocells o les gallines que se serveixen del bec per menjar. Espipellar. Faig cas, com gairebé sempre, dels consells de Jordi Llovet. He encetat El rastre blau de les formigues (Ponç Pons, menorquí, professor, poeta) i és un plaer. Les Madame Bovary d’avui estan malaltes de televisió. I la globalització uniformadora i grisa del kitsch, el lleig, el formigó, els renous, l’estupidesa. A la torre de Babel algun imbècil ja escriví: “Menorquí, sí. Català, no!”. I és que el buit pesa molt. Un tros de bòtil (botella grossa) tirat entre les mates, un tall al peu. Molt pocs han llegit sencera la Divina Comèdia, pocs han passat de l’Infern i per açò, ningú anomena dantesca una bella imatge o una visió celestial. Pens en Pavese: “Piove senza rumore sul prato del mare“. Les dictadures torturen, les democràcies anestesien. I somiar, això sí, dies de música sense data ni nom. No la conec, però quin lloc tan bonic deu ser Sa Figuera Verda. Que passin lents aquests dies.