Recentment he sentit una persona que deia i escampava que el fet d’anar amb ulleres fosques, altrament dites de sol, no fa senyor. M’ha fet riure i també pensar. Tant que, com que sóc molt influenciable, des d’aquell dia que no en duc. Ahir mateix, però, llegint de nit Carretera enllà, d’Aldous Huxley, la sensació ha estat (o sigut, no fos cas que alguns se m’enfadessin) tota una altra. És del 1925 aquest llibre que dic, tan amable. I potser sí que aquest fet d’anar amb ulleres fosques faci més o menys senyor no en té tanta, d’importància. Huxley deia que mai no anava pel món sense una copiosa provisió de vidres òptics. I, encara, que si els seus vagareigs el duien cap al sud, és a dir cap al sol, el seu arsenal d’ulleres augmentava amb l’addició de tres parells de les de color: dues de verd més fosc i més clar, i unes de negres. Al sud de Lió, excepte entre les muntanyes i als aiguamolls, no hi ha gens d’herbei digne d’aquest nom, deia. I, per tant, més enllà de l’estètica i del goig que fan, el que hi ha és el seu ús simplement pràctic. Milloren el paisatge alhora que alleugen els ulls i tot allò que mancava per fer les escenes perfectament belles hi és de seguida afegit. Ara: allò que Huxley reconeix, i suposo que també aquesta persona que diu que no fan senyor i que em fa tanta gràcia, és que el vidre que faria que el món semblés més brillant, més clar i més lleuger, que posaria llum de sol al paisatge tan gris d’aquests dies que vivim i convertiria el nord en sud, o al revés -penso jo, ves-, encara no s’ha inventat.