Posats a fer, i si mai arribés a donar-se el cas, que no es donarà, m’estimaria mil vegades més ser conseller que no pas ministre. Llegeixo, no sé on, que a l’antiga Roma, al criat o al servidor se l’anomenava minister, que ve de minus, menys, perquè era el que menys valia. Cert que el ministre, el darrer dels servidors, ha anat ascendint en prestigi i que el mestre, en canvi, magister, de magis, més, ha anat perdent graons i graons de consideració, qui-sap-los. Cosa que no fa sinó mostrar el que hem anat prioritzant en aquesta societat nostra. I també cert que, de segons quins ministres de l’Església, més valdria no parlar-ne. O sigui que sí, més m’estimo conseller. Mil vegades. El que aconsella, el que guia i orienta. I influeix. O ho procura. Em sembla molt millor, i més atractiu, influir que no pas manar. Més discret i seductor.

I un poc més de silenci, sisplau. No pot haver-hi idees amb tant de soroll. I n’hem de menester moltes encara.