El dilema

El dilema de Maquiavel, actualitat d’aquests dies. ¿Què és millor, ser estimat o ser temut? I la seva resposta, que ja sabem quina és. És més segur ser temut que no pas ser estimat. Més segur, no millor. Els homes, en general, són ingrats, volubles, simuladors, temorosos dels perills, àvids de guanys i de beneficis materials i, mentre els fas el bé, se t’ofereixen incondicionalment i estan disposats a donar-t’ho tot. Però això tan sols quan els temps que corren no siguin de penúria. Perquè, quan aquest temps arriba, és segur que aleshores se’t giraran d’esquena. Al capdavall, les amistats i els suports que s’adquirexen amb diners, i no amb grandesa i noblesa d’esperit, potser sí que es compren, però mai no s’arriben a posseir, i quan els necessites t’adones que ja no hi pots comptar. Els homes, a més, tenen molt menys miraments a perjudicar aquell que s’ha fet estimar que no pas al qui s’ha fet témer. L’amor se sosté damunt el vincle del deure, però aquest vincle, en ser els homes en general tan dolents, es trenca a la recerca sempre del propi benefici, ignominiós tantes vegades. El temor, en canvi, se sosté a través de la por, de la por al càstig que ja mai més no t’abandona. El millor no sempre és el més segur. I, d’altra banda, ¿com pots estimar aquells que precisament no volen que siguis justament tu qui els estimi? I, ja que hi som, ¿a quanta llibertat seríem capaços de renunciar per tenir un Estat estable?

Vidres òptics

Recentment he sentit una persona que deia i escampava que el fet d’anar amb ulleres fosques, altrament dites de sol, no fa senyor. M’ha fet riure i també pensar. Tant que, com que sóc molt influenciable, des d’aquell dia que no en duc. Ahir mateix, però, llegint de nit Carretera enllà, d’Aldous Huxley, la sensació ha estat (o sigut, no fos cas que alguns se m’enfadessin) tota una altra. És del 1925 aquest llibre que dic, tan amable. I potser sí que aquest fet d’anar amb ulleres fosques faci més o menys senyor no en té tanta, d’importància. Huxley deia que mai no anava pel món sense una copiosa provisió de vidres òptics. I, encara, que si els seus vagareigs el duien cap al sud, és a dir cap al sol, el seu arsenal d’ulleres augmentava amb l’addició de tres parells de les de color: dues de verd més fosc i més clar, i unes de negres. Al sud de Lió, excepte entre les muntanyes i als aiguamolls, no hi ha gens d’herbei digne d’aquest nom, deia. I, per tant, més enllà de l’estètica i del goig que fan, el que hi ha és el seu ús simplement pràctic. Milloren el paisatge alhora que alleugen els ulls i tot allò que mancava per fer les escenes perfectament belles hi és de seguida afegit. Ara: allò que Huxley reconeix, i suposo que també aquesta persona que diu que no fan senyor i que em fa tanta gràcia, és que el vidre que faria que el món semblés més brillant, més clar i més lleuger, que posaria llum de sol al paisatge tan gris d’aquests dies que vivim i convertiria el nord en sud, o al revés -penso jo, ves-, encara no s’ha inventat.

Els somnis i la vida

Calma. Ataràxia. Tot s’està aclarint. És Espanya qui promou tot això que passa a Sants. I diu que hi envien la seva mateixa policia, a més. No hi podem caure de quatre grapes. Suposo que ho sap el President i ho sap el conseller i també el batlle de la ciutat. També el director Manel Prat ho devia saber. L’ancestral Espanya ha perdut aquestes darreres eleccions a Catalunya. I ara, mira, força més de 100.000€ de despesa extra. Failangisme.

Veig El Color dels Diners, mentrestrant. (The Color of Money, Scorsese, 1986). Seqüela d’El Buscavides (The Hustler, 1961), de Rossen. Newman 25 anys després. Newman i Cruise i Mary Elisabeth Mastrantonio. També Turturro. Segurament el billar és el de menys. La carambola és la disfressa d’enfrontament generacional. Una cosa són els somnis i l’altra, ben diferent, la vida de veritat. Aquesta educació que serveix també de redempció per al qui ha fet de mentor del jove aprenent. Are you a hustler? Inexperiència de la joventut i murrieria d’aquella edat prop ja de ser provecta. 25 anys després, Eddie Felson encara ho intenta. Per poder guanyar, primer s’ha de perdre. Per bo que siguis. It’s in the way that you use it (Clapton a la banda sonora). I calma, molt calma.

¿Què és tot això?

Estem malalts. ¿Com és, si no, que tota aquesta generació de joves que es fan dir anti-sistema es creuen amb el dret d’ocupar el que no és seu? Ara Can Vies, però no només Can Vies. Ja fa massa temps que dura aquesta broma. ¿D’on ho han après? ¿Qui els ho ha ensenyat? ¿Què s’han cregut? ¿Què han aportat, ells, al món on viuen? ¿Què els mou a trencar-ho i a cremar-ho tot i en nom de què o de qui? ¿Quin respecte es creuen merèixer? ¿Quina alternativa proposen en tot cas? Perquè fins ara encara és l’hora que n’hagin formulat cap que no sigui la de viure del que no és seu. Però és que, d’altra banda, ¿per què la policia ha de disculpar-se de res si el que fa tan sols és combatre violents i degenerats, cosa que no és sinó la seva obligació? No anem bé si és la policia la que s’ha de disculpar, no anem bé si és el seu director, Manel Prat, qui ha de dimitir. No anem bé així. I al damunt aquesta imatge de la mirada desafiadora de David Fernández adreçada al President. Per favor! ¿Què és tot això? Prou de tant consentiment, sisplau. I de tants miraments. Ja fa massa temps que dura aquesta broma. I són absolutament prescindibles. No aporten res. Lletjor, tan sols. I despesa, molta despesa. Surten molt cars. Massa. Són insostenibles.

És a dir, solter

Temptat d’esborrar el text anterior. Aquest sobre el celibat d’aquest mateix dematí. Greu error de concepció. Coses que passen per anar amb tanta pressa. Celibatari no vol dir sinó solter. El celibat es refereix a l’estat d’una persona que no és casada a l’edat de ser-ho. I res més. Célibataire, en francès. Moi, je suis célibataire. És a dir, solter. Res més que això. Desolé. Sorry.

Celibat

A mi, què vol que li digui, no solament em sembla bé que l’Església dictamini la fi del celibat obligatori sinó que, a més, em sembla que tal cosa arribarà tard, potser massa i tot. No es tracta de cap dogma de fe ni de la mateixa Església i la necessitat hauria hagut de ser sempre virtut i no el contrari. ¿Quin mal hi ha? I en tot cas que els sectors més hipòcrites i puritans admetin que siguin els mateixos seminaristes, els pocs que hi ha, els qui decideixin si ser celibataris o no. A mi, què vol que li digui, mai no m’han semblat gens de fiar els homes, sacerdots o no, que han viscut o viuen sota l’aparença del celibat. No em semblen creïbles ni exemplars. I amb l’onanisme no n’hi ha prou, és clar. Penso en la darrera temptació de Crist. Miri, si no, què ha passat ara mateix no sé on de Califòrnia amb aquest noi de 22 anys que, amb una pistola a la mà, s’ha posat a disparar a tort i a dret amb l’excusa de no haver pogut encara, a la seva edat i tot i no ser sacerdot, disparar de cap altra manera. I d’acord que aquest cas potser no serveix del tot com a exemple, d’acord. Però en qualsevol cas que l’exemple i el model sigui Jesús de Natzaret -sempre ho hauria hagut de ser. I també els seus apòstols, la majoria dels quals eren casats.

Venècia, aquest novembre que ve

Cap a mitjanit, i després d’haver seguit el resultat de les eleccions, que, diguin el que diguin, m’han semblat pobres de participació, ni la meitat del cens no ha votat, em vaig posar a rellegir les darreres 10 pàgines d’Això és Tot (James Salter). Ho necessitava. El resultat em semblà bo, però em vaig sentir poc eufòric. Vaig apagar la tele després de la darrera ensulsiada de Navarro, pobret, confonent felicitar i facilitar. Quin nivell, vaig pensar, que gros. Val més que ho deixis córrer i tornis a les darreres pàgines de Salter. Aquelles en què en Bowman, ja gran, pensa en Venècia i en la fantàstica guia que hi ha sobre la ciutat. La de l’historiador britànic Hugh Honour, potser hores d’ara descatalogada. Molt millor pensar en Venècia que no en les bajanades de Navarro, és clar. Sobretot la Venècia de quan no està atapeïda de turistes amb cara de badocs més aviat infeliços. La Venècia del mes de novembre, per exemple. Sí, la guia d’Honour, diu Bowman, una de les millors que mai he llegit. Té un company, aquest Honour, en John Fleming. La gent els anomena l’Honor i la Glòria. Evidentment són anglesos. I mira que no m’agrada la paraula “gai”, eh, afegeix. Són persones massa eminents perquè els qualifiquin de gais. Potser en privat s’ho diuen ells mateixos, no ho sé. Els emperadors romans, per exemple, no eren gais. Nedaven despullats en piscines amb joves entrenats per al plaer, però se’m fa estrany dir que eren gais. Depravats, addictes al plaer, pederastes, però no gais. És una paraula que destrueix la dignitat de la perversió. I tampoc, a Kavafis, no em sembla bé dir-li gai. Ni a John Maynard Keynes. És massa col·loquial. En Kavafis era un desviat, em penso que ell mateix fa servir la paraula. El que passa és que certes pràctiques sí que ho són, de gais. ¿Hi estàs familiaritzada? Suposo que sí -va dir ella. No és que t’estigui proposant res, eh -féu ell, sorneguer. S’hi hauria casat, en Bowman, amb aquella noia. Sinó que ell se sentia ja massa vell per casar-se. I, a més, ella amb prou feines passava de la trentena. Segurament era massa tard i en el fons estava content d’estar-se sol. Pensava en la mort, però mai no havia estat capaç d’imaginar-se-la, no havia estat mai capaç d’imaginar-se el moment de deixar de ser mentre tota la resta continuava existint. I llavors es va preguntar, com feia sovint, quanta vida li quedava ara que acabava de tornar d’aquell funeral al qual havia assistit justament amb ella, amb l’Ann. I de sobte el rampell, el rampell que de vegades ho és tot. ¿Saps? He estat pensant sobre Venècia, he estat pensant d’anar-hi plegats aquest novembre que ve. ¿Ho dius de debò? Sí, anem-hi al novembre. Ens ho passarem molt bé. ¿Et vols estirar al llit amb mi?, va dir ella, per celebrar-ho.

La pausa que potser resol el dubte

No pretenc pas, ni molt menys, revestir-me d’una autoritat que no tinc ni res de semblant. Un breu comentari tan sols aquest dematí de diumenge abans de sortir per anar a votar. Un breu comentari en relació a aquest article d’Albert Pla Nualart que ahir publicà a l’Ara. Potser una pausa, una senzilla coma, ho resoldria tot, vaig pensar. La frase, segons l’ordre lògic dels seus elements seria: El futur d’Europa depèn del que voteu. Ben senzill. Un subjecte (El futur d’Europa), un verb (depèn) i un complement en què la preposició te l’exigeix el verb, la regeix el verb (del que voteu). Si el que ens interessés, però, fos tematitzar, emfatitzar justament aquest complement tot desplaçant-lo a l’esquerra, a la primera posició de la frase, aleshores l’aparició o no del pronom feble dependria de la pausa, de la coma. Així, si més no, recordo que m’ho ensenyaren. Del que voteu depèn el futur d’Europa. Però Del que voteu, en depèn el futur d’Europa. La pausa que potser resol el dubte. La pausa que evita el que em sembla redundància pleonàstica. I, per tant, si això és així, serviria també per als altres verbs que el lingüista esmenta a l’article: desprendre’s, deduir, derivar-se. Del text, se’n desprenen moltes idees. Del que m’han dit, en dedueixo que no li ha agradat. D’aquest error, se’n deriva tot el problema. Potser m’equivoco, és clar, i potser no he acabat d’entendre el quid de la qüestió. Perquè també em sembla clar que amb verbs no preposicionals la cosa resulta encara més indiscutible. Arribarem aviat a París. Però: A París, hi arribarem aviat. Bé, tot sigui pel debat sobre la llengua. Que, per cert, no sé si interessa ni preocupa gaire al que els polítics solen dir-ne gent. Més aviat diria que no.

L’abella encara neix amb fibló

Coses d’ahir. Dematí a la ràdio per enregistrar l’editorial d’un programa sobre Joan Vinyoli i la seva trajectòria vital i poètica que s’emetrà el 3 de juliol, centenari exacte del seu naixement. Després, a la tarda i com cada divendres (i ja en portem uns quants), sessió de correcció del llibre que escriu l’amic Rafael Mollar. Plaer d’aquestes trobades sempre a la recerca de la precisió i la concisió. I encara, més tard, assistència a l’acte que la CUP celebrà a l’Ateneu. No era cap míting electoral, però curiosament no esmentaren per res les eleccions de demà. Així m’ho semblà si més no. I ho dic perquè no sé si sóc cada cop més sord o si David Fernández fa servir un to massa baix. De moment em sembla que es tracta d’això darrer. ¿Per què aquest to, aquest murmuri o xiuxiueig, de les seves intervencions? I la veritat és que, tot i ser pràcticament als antípodes de la seva concepció del món, Déu n’hi do com admiro la coherència i la contundència del seu discurs, la seva oratòria. Si més no d’allò que aconsegueixo sentir-li, és clar. Bé. La resta del dia, ociositat. Ociositat en companyia de Tòfol Serra i el seu Amb un sol ull. 67 pàgines de concisió i brevetat. Aquell que digué que l’ociositat és la mare de tots els vicis, i la tinya de totes les virtuts, la veritat és que s’excedí. Malament podrà respirar l’artista si li manca l’oxigen de l’oci. I, si em demaneu que per què no s’ha aconseguit fins ara moralitzar la política i convertir el comerç en altruista, us diré senzillament que és perquè l’abella neix encara amb fibló. I això fou tot.

El vi de la vida

No deixa de ser estrany. Amics que tan sols veus un parell o tres de cops l’any i de qui malgrat això notes sempre la presència. D’alguna manera sempre hi són. Per l’empremta que t’han deixat o senzillament potser perquè els llegeixes i, llegint-los, de vegades et fan emprenyar i d’altres segurament et fan riure. Els records també formen part de l’amistat. Els records no cansen. I l’amistat és el vi de la vida (Edward Young).

Ara sembla que es posen de moda els anomenats vermuts literaris. I no ho sé, no he participat mai en cap. Vendre llibres, cosa que ja em sembla bé. Però la mateixa imatge del vermut, de fer el vermut, sempre m’ha semblat literària, matèria literària. Ho he pensat de sempre. Fins i tot quan era petit encara i veia els grans asseguts al voltant de vermuts i “quintos” de cervesa, d’escopinyes i cloïsses (que aleshores eren “berberetxos” i “almejas”) rient i fent-la petar. Sí, aquelles terrasses de la infantesa, can “Miliu” i la Sala Mercè. La Pepsi i les patates fregides perquè m’entretingués mentre els observava sense entendre gran cosa. Imatges enregistrades. La cosa més probable és que no parlessin pas de llibres. No cal que hi hagi llibres perquè una imatge sigui literària. Era senzillament fer el vermut de diumenge en sortir de missa i d’abans de comprar el tortell. I l’amistat. El vi de la vida.