Flagrant

Flagrant. Encara no sé si la superioritat del Madrid o la inferioritat i incompetència del Bayern. En tot cas, flagrant. No hi ha hagut color en aquesta eliminatòria tal com tampoc no n’hi hagué l’any passat quan fou el Barça que s’enfrontà als bavaresos. El món gira, es veu, i tot flueix. Em vaig fixar en Zidane al final. I mentre l’observava em vingué a la memòria aquell cèlebre cop de cap que propinà quan encara era jugador -i dels grans que hi ha hagut, per cert- a un futbolista italià que insultà la seva família. Zidane resultà expulsat. Però aquest record me’n féu venir un altre. La malinterpretada, en el seu moment, frase d’Albert Camus, algerià com Zidane, quan afirmà l’any 57 que creia en la justícia, però que abans defensaria més la seva mare que no pas la mateixa justícia. Defensar la mare abans, i no pas en contra, que la mateixa justícia. Em sembla indiscutible. Sobretot si la mare de Camus -la de Zidane no ho sé- representava per a ell la innocència pura i la imatge dels miserables i desheretats de la terra. Aquestes coses em passaren pel cap al final del partit tan desigual.

I parlant de miserables, però en un sentit ben divers, tot fa pensar que la famosa bufetada i l’insult a Navarro se’ls han ben inventat. I la veritat és que no m’estranyaria gens. El món va en una direcció i la gent com ell i els seus van en una altra. Flagrant. Crispació, diuen, encabat.

Coses d’ahir

De les coses d’ahir no em quedo ni amb la bufetada a Navarro, intranscendent -tal com ho fou la de Ruiz Mateos a Boyer, o com el que li passà fa anys al president Pujol (que sí que va ser valent, però, en plantar cara a la turba a Santa Coloma de Gramenet)-, ni amb els regals dels reis d’Espanya al Papa, ni amb el viatge posterior del monarca a Oman. Amb res de tot això no em quedo. Ni amb tants d’altres afers, cerimònia funerària inclosa. El que sí que vull retenir a la memòria, i arxivar-les-hi, són les paraules del comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Lluís Trapero, adreçades al president Mas: A les seves ordres, President. Exactament això. Ahir mateix. El dia de les Esquadres. I mentre, a fora, al carrer, d’altres mossos desendreçats acabaven d’entonar l’afrós “viva España”. A les seves ordres, President.

Flors d’una retòrica vulgar

Philip Dormer Stanhope (1694-1773), més conegut com a Lord Chesterfield, comte, estadista i home de lletres,  és autor d’unes cartes adreçades al seu fill, també Philip, escrites amb la intenció de guiar no solament la seva educació sinó també la seva evolució com a persona. S’hi poden, per exemple, llegir coses com aquesta: no et deixis portar per la moda, ni tampoc per les camarilles que tinguis ocasió de freqüentar. I fes el favor de convènce’t que res no és bell si no és autèntic. I que cap suposada brillantor que no sigui fruit d’un pensament sòlid i precís no és sinó falsa brillantor. Solidesa, fill meu, solidesa. Quanta più sodezza, tanto più splendore. 

O: D’altra banda, és veritat que les expressions proverbials i el refranys trillats són flors d’una retórica vulgar. L’home elegant no recorre mai ni a refranys ni a aforismes excessivament corrents. 

I sort de Lord Chesterfield avui que no sé per què però m’he quedat sense Internet a l’ordinador i he hagut de fer servir el teclat del telèfon, a punt de perdre la paciència.

Rosa d’Abril

La pantalla del televisor la faig servir per veure-hi cine. Els clàssics de TCM, o Dvd’s de pel·lícules que ja he vist, però a les quals sempre torno, o, aquestes darreres setmanes, serials com l’impressionant The Wire que ja fa un mes i mig que segueixo i ja sóc a la quarta temporada de cinc que en té. Però gairebé mai l’estricta programació televisiva, ni els noticiaris. Molt de tant en tant si un cas. Divendres, per exemple, que seguia una partida de tennis al canal Esport 3. El locutor, en un moment determinat, féu saber la mort de Tito Vilanova. I aleshores, quan el matx acabà, la programació continuà des d’un plató, tres presentadors i tot centrat en l’esdeveniment trist que s’acabava de produir, o que acabaven de fer públic. I es veu que hi ha programes, com aquest que dic, en què s’instiga, gairebé es prega, als potencials espectadors que hi enviïn missatges de text centrats en l’etiqueta que expandeixen. Per fer saber la veu del poble, suposo. Mare de Déu, quin disbarat, penso. Allau de tuits que sense cap vergonya mostra el nivell que hi ha, si més no el nivell dels qui gosen enviar-los. No sé què els deu empènyer a fer públic el que els passa pel cap a cada moment. Obvietats i faltes d’ortografia de tota mena. Em sembla impresentable. ¿Quin interès pot tenir tot plegat, i quina importància? Magnificar l’estultícia, potser. N’anem sobrats.

Aquesta vegada em decantaria per votar en Tremosa, segurament, abans que en Terricabras, que em sembla que s’escolta massa quan parla. Potser no ho podré fer, però. No ho podré fer si abans no fan callar en Duran.

Rosa d’Abril.

Fins ara

Dolgut per la mort de Tito Vilanova, és clar. DEP. Tampoc no es pot dir que hagi estat vida, exactament, el que li ha tocat de viure els darrers dos anys. Així no, vaig sentir que deia ahir Xavier Torres. Així no. I tampoc aquest *Fins Sempre de segons quins titulars de premsa d’avui mateix en aquesta hora del seu comiat. Mal d’ulls i d’oïda. Calc matusser de l’expressió castellana Hasta Siempre, incorrecte, doncs, en català. No és tan sols que a casa no ho hàgim dit mai, això de *fins sempre, tampoc a Bellcaire d’Empordà no ho han dit mai, segur. Fins ara, Tito (per exemple). A reveure. Per sempre entre nosaltres.

Entabanador Albert Serra

En mi no hi ha res d’original. Res. Res no parteix de mi i és sempre la crossa dels altres el que m’alimenta. Com tot el que vaig veure i escoltar la nit d’ahir. I sentir. Més de 2 hores i mitja, entrevista inclosa. I són les notes que vaig prendre allò que fa ara pugui dir -com si fos cosa meva, però no ho és- que jo no penso en elles i són elles que pensen a través meu. Elles no pensen, són. Volen ser. La Revolució! Sempre tinc mal joc. Deus tenir cartes marcades. Tot és ple d’il·lusos. I quin fart de mastegar. Remor desagradable del mastegar i rosegar cada un dels grans de les magranes que es posa a la boca. Apreta, apreta. Llegeixen. Ells llegeixen. I la música. I la caca a frec del llit i sense ventilació. El més important és fer caca si no pares de menjar. I no cal que després t’ensumis els dits, quina pudor. Casanova. I Montaigne: Roma seria més bonica sense tantes esglésies. Ara hi ha molta gent arruïnada. ¿Et fa por la mort, a tu? Català normal i a flor de pell, fins i tot als Càrpats la llengua d’estar per casa, la lògica. Contrallum de roba interior, calcetes suaus. El món funciona per la usura i no hi ha res a dir ni a fer. I els jueus trafiquen amb coses nobles, crec. Ara m’ha semblat sentir el rot d’un porc. Potser hi ha massa sol i tot. No sé de què estàs parlant. Art i joia dels colors i dels enquadraments. Ningú no sap res. S’ho han inventat tot. I aquesta Creu que trontolla. Sempre hi ha una persona ajaguda. El cardar del cardenal. ¿Has estat mai tancada tu? Llegir i anar a la música i demanar ostres. Moments esplendorosos de la vida. I el somriure i la rialla mentre es fa la serventa empentant endavant i enrere com aquell qui no vol la cosa i fins i tot el vidre esclata al final. ¿No t’agrado jo? ¿Estàs enfadat? Deixa estar la serventa! ¿No te n’aprofitaries tu si poguessis? Abans hi entenies més, tu, de dones. Silenci. Observació de la vida dels porcs. Unicorn. Fortalesa sexual. ¿Vols dir que no diuen mentides, els llibres? De la Il·lustració al Romanticisme. Pallofa. No gaire re! S’han acabat les alegries. La vaca, o el porc o la truja engreixats, maquillats, tants i tants colors, diu la Marga. Jo qué sé. Els sentits. Esquarteració. Art. Pintura. Foc. El castell, el comte i la col·lisió. Els voltors i de sobte que tot es va enfosquint. Les noies amb la sang podrida, xuclada. Por dels óssos i dels homes. ¿Quins homes? Imatges sense paraules de la carnalitat menstruada i premonitòria d’Història de la meva Mort. Convertir la merda en or. Aquesta recensió. Sóc molt feliç. La bèstia de cap per avall. Estat mental. Entabanador Albert Serra. Ahir al 33, 25 anys.

¿Qui ho sap, que Clítoris era una nimfa diminuta?

La mort de Gerard Vergés també en diada de Sant Jordi. 83 anys. Tortosí. Creu de Sant Jordi el 1997. I el seu poemari L’Ombra Rogenca de la Lloba, premi Carles Riba 1981. 4 anys més tard, 1985 i aquesta vegada en prosa, premi Josep Pla per Tretze Biografies Imperfectes. Allò que es diu menys, però, és que Vergés fou també un dels traductors de Shakespeare, mort també un 23 d’abril (1616). Concretament dels seus Sonets. Tots els Sonets de Shakespeare. En tinc la tercera edició, la de Columna del 2001, que conté la introducció que el mateix Vergés escriví l’any 92. I entre altres coses hi diu: …Una altra dificultat que afecta a les traduccions de Shakespeare és la comprensió. Podem traduir fidelment les paraules, podem ordenar fidelment el seu sentit i -com a trista conclusió- podem no entendre res. I és que, quan ens enfrontem a la lectura dels seus textos i poemes, ens estem movent en unes altres coordenades i ens falten tota una sèrie de referents culturals. Allò que en temps de Shakespeare era viu -en un altre país i en un altre segle i en una altra llengua- pot no tenir cap sentit per al lector d’aquí i d’avui. Més d’un cop m’he referit a aquest tema, lamentant el nostre empobriment pel que fa a les tradicions cristianes i a l’herència -avui malversada i oblidada- dels nostres orígens greco-llatins. Vegem-ho. Entre la gent de menys de 30 anys, ¿quants identifiquen Europa amb una donzella raptada per un toro? ¿Qui sap que Clítoris era una diminuta nimfa? ¿Què vol dir la pluja d’or sobre Dànae? ¿Quina és la història de les 3 Gràcies, pintada divinament per Rafael i amb generositat de carns per Rubens?…Sí, ¿qui sap res de tot això avui, i de moltes més coses encara? No, no resulten fàcils, doncs, els Sonets de Shakespeare (Sonnets) dels quals Vergés ens deixa aquesta seva versió esplèndida. Final del sonet XII, per exemple: “De la dalla del temps podrà salvar-te / només un fill que vingui a defensar-te”. O aquest altre, del XIII: “Ningú! Però, si un pare vau tenir, / deixeu que pare un fill us pugui dir”. I ometo l’original anglès que també consta en aquesta edició del 2001 que dic. DEP.

El que no cal que digui, d’altra banda, és el greu que em va saber ahir Jaume Vallcorba donant peixet a la vicepresidenta espanyola. També els altres 14 de la foto, és clar. Però sobretot Vallcorba. No sé què faré ara. Potser és que sóc massa ingenu, però no m’ho esperava. No pot haver-hi mitges tintes en qüestió de llengua. Perquè és, segurament, el que més nosa els fa. I és per això mateix que l’ofeguen amb la seva dèria d’espanyolitzar Catalunya, començant pel nens, ho han deixat ben clar. Caigueren màscares ahir. A mi em va caure la de Vallcorba si més no.

Que aquestes flors facin ja estiu

Sant Jordi. Amor, roses, llibres. La nostra festa de jornada feinera. Dia esplèndid, lluminós. Dia del llibre que no sé si després comporta també el desig de lectura i de recolliment i de silenci. La lectura és un acte solitari, clar. Llibreries i editorials -els autors no tant- que fan el seu agost, molt bé. Respectable. ¿Quin és, però, el destí dels llibres que es compren i es regalen? ¿I amb quin criteri se n’escullen uns o altres? Jaume Cabré parlà ahir de relectura i de la importància de tornar als llibres ja llegits. Aquest llibre no, que ja l’he llegit. ¿I què? Torna-hi si resulta que et va agradar. T’agradarà més encara, segur. I et dirà i t’ensenyarà encara més coses de tu mateix. Igual que les pel·lícules, tornar-hi i tornar-hi. No és imprescindible estar sempre pendent de novetats. Perquè, en el fons, ¿què hi ha de nou? Quantes vegades, als departaments dels instituts, se sent dir entre els professors, per exemple, no, L’Amic Retrobat, no, no el programem que ja el van llegir l’any passat. ¿I què? ¿Què vol dir això si les raons que s’hi expliquen són immutables i sempre, per tant, noves? I he dit L’Amic Retrobat perquè és el que m’ha vingut ara a la memòria. I tan sols com un exemple entre molts d’altres que se m’haurien pogut acudir. Bé. I ara ja, passada l’hora de migdia, potser que ens decidim a sortir al carrer a comprar unes quantes roses i regalar-les a les noies que ens agraden i estimem. I que ben aviat arribi el moment que aquests flors ja facin estiu. O primavera. Feliç Diada.

Quedaran ben retratats

Podria ser que avui em demanessin quins llibres de publicació recent voldria llegir si encara no els hagués llegit o conegut. Aquestes són coses molt personals i els teus gustos no tenen perquè coincidir amb els dels altres. Allò que a tu t’agrada i et fa posar la pell de gallina, i gairebé fer un bot de la cadira on ets, potser deixa indiferent a molts d’altres. I hi ha, també, els que viuen sense llegir, és clar, suposo que deu haver-hi vida sense lectura, no ho sé. Tot i així per a mi és força clar. Cinc autors, tres dels quals són morts i un és a la ratlla dels 89 anys. Fulles d’Herba, de Walt Whitman (grandiosa versió de Pons Alorda); Carretera enllà, d’Aldous Huxley (1925) -me’n parlà per primera vegada Marina Porras-, sobre els ramats de turistes avorrits que van als llocs de moda perquè així ho diu la “convenció” i no pas perquè els agradi viatjar, de fet viatjant mai no aprenen res; Noves Impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel amb impecable i meravellosa traducció de Jordi Vintró, d’ànima mig arenyenca, o potser més i tot; Això és tot, de James Salter, autor que em sembla imprescindible; i Quaranta Nits amb Montaigne, del professor Antoine Compagnon, brevíssims fragments, engrunes de Montaigne, dits gairebé a cau d’orella i per ser llegits i digerits a poc a poc en arribar la calma de la nit. Bé, aquestes coses si m’ho demanaven, prosa i poesia. I, si no, tant és, tampoc no es tracta de fer cap mena d’ostentació.

D’altra banda, sí que tinc ganes de saber quins dels editors que publiquen en català es deixaran demà fer una foto amb la vicepresidenta del govern d’Espanya, senyora Sáenz de Santamaría. Assumiré el risc de potser perdre’m coses que podrien arribar a interessar-me, però em sembla que no adquiriré mai més cap llibre que hagin publicat qualsevol d’aquests editors. Curiositat, potser fins i tot malsana, de veure i saber quins i quants acabaran acudint en aquesta convocatòria obscena, perversa i provocadora. A la Delegación del Gobierno de España, Llúria amb Mallorca, demà, diada de Sant Jordi. Algú fins i tot potser li regalarà una rosa, o dues. És clar que són ben lliures de fer el que vulguin, igual que jo. Però ells quedaran ben retratats.

No vull que se m’encomani

Radi d’acció cada cop més limitat, més petit, menys extens. No em cal gaire moviment per observar el món i els seus costums. Observar, dic, i no pas actuar. Actuar és intervenir, segurament, i ara ja fa temps que miro d’intervenir tan poc com puc. Converses animades, de tant en tant, i sense cap ànim de convèncer ningú de res. I al damunt topo ara amb Pessoa i una cosa seva que no m’esperava, una cosa que, diu, se li convertí en costum. I no sé si ho entenc ni si m’agrada. Hi ha costums que sorprenen. Unes notes personals de cap a 1920. He deixat enrere l’hàbit de la lectura, diu. Ja no llegeixo res llevat d’algun diari de tant en tant, literatura lleugera i, osasionalment llibres tècnics relatius a qualsevol matèria que estigui estudiant i en la qual el simple raciocini sigui insuficient. La literatura pròpiament dita l’he abandonada. Abans podia llegir-la per aprenentatge o per plaer. Però ja no tinc res a aprendre, i el tipus de plaer que s’obté dels llibres es pot substituir amb profit pel que em poden donar directament el contacte amb la natura i l’observació de la vida… Hi va haver un temps en què només llegia per la utilitat de la lectura. Ara he comprès que hi ha molt pocs llibres útils, fins i tot en les matèries tècniques que em poden interessar…Tots els meus llibres són obres de consulta. Llegeixo Shakespeare només en relació amb el “problema de Shakespeare” (que no fos certa la hípòtesi que diu que en realitat l’autor dels seus llibres hagués estat Francis Bacon!). La resta ja ho sé. Perquè he descobert que la lectura és una manera servil de somiar. I si haig de somiar, ¿per què no els meus propis somnis?…

I fins aquí el que puc llegir. I aquí m’aturo, no sé si m’agrada ni si ho entenc, angoixa i desassossec de Pessoa. No tenir res a aprendre. Potser massa suficiència, potser massa tristesa aquest dilluns de Pasqua. Em sembla que no vull que se m’encomani. Actuar és intervenir. I potser tampoc no cal gaire moviment. Ben mirat, jo també sempre he actuat cap endins. Sense moviment. Per plaer.