Certs instants d’ira

De tant en tant hi caic. Sé que no ho he de fer, però de tant en tant hi caic i no hi ha manera, després, d’estalviar-me certs instants d’ira. Una ira passatgera, és clar, perquè miro d’apaivagar-la tan aviat com puc amb capítols d’aquesta meravella que és The Wire, filferro informador i espieta de la veritat de les mentides d’aquest món. Però ira al cap i a la fi. L’article editorial de L.V. d’ahir mateix i tot això del motor català. Per a aquests senyors, ni xoc de trens ni res en relació al que en diuen la qüestió catalana. No espanyola, no, catalana. El problema és Catalunya, es veu, per al redactor de l’editorial, que em sembla que és sempre el director. Catalunya motor d’Espanya. Pacte i acord per evitar que el “soroll polític” (sic) acabi amb la recuperació econòmica. Per a L.V. (veritat de les mentides), segons aquest article que dic, som maquinistes d’una mateixa locomotora i hem de contribuir (encara més) a alimentar l’única que, segons ells, hi ha, la de la veu dels seus amos, el comte i Espanya. Quin fàstic, sisplau. Au, va. Sort de David Simon i de la seva història i del parell de whiskys de després.