L’Art de Callar

Cap argument raonable. Intimidacions, amenaça d’inhabilitació. Res més, tan sols això. Silenci, mentrestant. Callar i mossegar-se la llengua. Restar impassibles -fonament de tota distinció- davant els insults i les provocacions, les mentides i les desqualificacions. I més quan vénen d’on vénen, “Manos Limpias” (¿netes de què?, quin gran sarcasme!) i tots els succedanis. Silenci, silenci i feina. Segueixo l’Abate Dinouart (Joseph Antoine Toussaint Dinouart, 1716-1786). L’Art de Callar. Només s’ha de deixar de callar quan allò que s’hagi de dir sigui més important que el silenci. I és propi de valents parlar poc i realitzar grans fets. El silenci i la feina. El sentit comú de parlar poc i dir sempre coses raonables, que vol dir, justament, ajustades a raó. I, d’altra banda, com més parlen ells més som nosaltres i no hi ha prou lloc a les presons per encabir-nos-hi a tots plegats. Callem, callem, doncs. Perquè tampoc no hi ha motius de parlar amb ningú quan d’antuvi ja saps segur que no hi ha cap possibilitat d’arribar-s’hi a entendre. I, ara com ara, l’urna com a única arma.