A la saviesa no s’hi arriba mai de jove. De jove el que hi ha és l’aprenentatge. Aprenentatge, també, per a la plenitud de la pràctica amorosa. Aquest neguit constant. I tot puja i baixa. L’oscil·lació. Oscil·lem, després, del molt al poc, i del poc al no-res definitiu, quan la mort només pot matar-nos, aquesta mort que no podem mai experimentar perquè només podem veure que són els altres els qui es moren i perquè la mort no és realment un succés de la vida sinó la seva desaparició. Hi ha aquest savi fragment de David Lodge, que ha arribat ja a la saviesa, al seu darrer llibre, La vida en sordina. “Aquella nit no intentàrem fer l’amor, però sí que ens acaronàrem fins a sucumbir còmodament a la son, jo amb la mà entre l’escalfor de les seves cuixes. Penso que un dia o altre la nostra vida sexual quedarà reduïda a tan sols això, suposo, si arribem a viure prou. I caldria acceptar aquesta idea com a infinitament preferible a l’absència de cap contacte en absolut. Confio, però, que tot plegat trigui molt encara a arribar”. Tant de bo. M’adono que és una sort haver abandonat ja definitivament la joventut, però no les ganes de viure ni el neguit. Aquest neguit que mou el món.
