Gestionar les hores del dia

Falta encara no un mes per al darrer dissabte de març, data en què fins ara hem hagut d’avançar una hora les agulles del rellotge. Estaria bé no haver-les ja de moure aquest cop i així incorporar-nos al meridià que ens pertoca, el de Greenwich. No sé si la Generalitat pot decidir sobre aquestes coses. No sé si en té la competència. Segurament, no. I no només pel que fa a les estrictes agulles del rellotge sinó que tampoc no en deu tenir per regular molts d’altres aspectes que afecten el desori i el desordre horari actual. Salvador Cardús és un dels que fa ja molt de temps que parla de trencar el model actual de treball, en què es paga per hores, i de passar a un altre de més civilitzat que tingui en compte sobretot els objectius aconseguits. Parla també dels horaris escolars, classe els dematins i, si un cas, extraescolars a primera hora de la tarda. I d’avançar les agulles del prime-time de la televisió pública. I de llevar-nos més d’hora, i de no sortir de casa sense haver esmorzat, i que, al capdavall, tot acabi també força més aviat. Reinicialitzar el país, en definitiva, per viure millor, per no haver de passar tantes hores a la feina i per afavorir el temps lliure, l’oci i la vida familiar. El problema de moment és que tampoc no devem tenir encara el dret de decidir sobre qüestions com aquesta de gestionar les hores del dia.

Als antípodes del kitsch

Com que difícilment serem capaços d’eradicar la baixesa i la ignorància que ens envolta, resulta que sí que ens cal un kitsch nacional. Presentació ahir, a la llibreria La Impossible de l’Eixample barceloní, del llibre d’Andreu Pujol Mas, intel·lectual d’un futur molt proper. Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional. La llibreria és esplèndida i al llarg de l’acte, amable i distès, prenen la paraula Toni Piqué, Jaume Clotet i el mateix autor. La sala és plena i també hi assisteix l’editor, Quim Torra. El kitsch, som grans consumidors de kitsch, aquesta mena de “cultura” que apel·la a la grolleria i als instints més baixos. Grans consumidors i grans productors. Una part molt important del kitsch espanyol i espanyolista és produït per catalans. I fins i tot presentat per catalans. Recordem Crónicas Marcianas, per exemple, o els discos Max Mix, aquesta “música” tan despersonalitzadora, o la mateixa revista Lecturas, Mundo Deportivo, Sport. L’autor es demana com és que tot això ens arriba, i ho produïm i ho veiem i llegim, tenint en compte fins a quin punt ens discrimina tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista dels continguts. És clar que és cert també que n’hi ha de kitsch en català, però no acabem de voler que sigui dit. Ens en volem com amagar. ¿Què és, però, si no kitsch, el que representa Jordi LP, o el mateix caganer del pessebre, i fins i tot el Barça amb tota aquesta cosa de calçotets, samarretes, pijames, llençols, coixineres, motxilles, tovalloles, tot, tot blaugrana, nacionalisme banal? ¿Què és tot això, i moltes més coses encara, sinó kitsch, el nostre kitsch? I també, és clar, el Carnaval d’aquests dies que vénen. I l’Efectivament d’en Canut. La veritat és que podem tranquil·lament oblidar tota quanta Belén Esteban i tot quant Moranco i companyia. Si al final resulta que no som capaços d’eradicar la ignorància i l’analfabetisme, fem, si més no, que la merda, i com més millor, sigui ben nostra. I bé, més o menys així s’acabà l’acte de La Impossible. Càrregues d’ironia. Després una dotzena ben bona dels qui hi assistírem acabàrem la nit al Tirsa, als antípodes del kitsch.

Tan sols mamella

El subconscient (o l’inconscient) sempre els traeix. Rajoy: volem un país unit per honorar la nostra història i garantir el nostre futur. La clau és aquest possessiu nostre/a. Vol dir d’ells. La paranoia d’odiar allò que necessiten, o de necessitar allò que odien. Som tan sols mamella per a ells. Una mamella esponerosa que consideren seva.

Torna Marlowe

John Banville (El Mar, Eclipsi, Impostures, Els Infinits, Llum Antiga) torna a la novel·la negra. I com sempre que això passa ho fa utilitzant el seu altre nom, el pseudònim Benjamin Black. És a punt d’aparèixer, si és que no ha aparegut ja, The Black-Eyed Blonde, versió en català a Bromera i en castellà a Alfaguara. L’argument de la novel·la no m’interessa gens. El que m’interessa és assistir al renaixement de Marlowe, Philip Marlowe, el personatge que creà Chandler i que desaparegué també amb ell. Ara Benjamin Black el torna a la realitat de la ficció. No van ser els arguments allò que més em va fascinar de La Gran Dormida o d’El Llarg Adéu o d’Adéu, Nena. Va ser Marlowe, la fascinació. La seva manera de ser, tot allò que li endevinaves. Aquella certa noblesa, aquell enginy corrosiu. Em semblava trist, però no derrotista; solitari, però mai realment segur d’ell mateix. Sense gaires diners, però vestint-se tan bé com podia. Fumador empedreït i bevedor de qualsevol cosa que no fos dolça. Es llevava tard per gust i d’hora per necessitat. Amb la consciència social d’un cavall, però en canvi amb aquella consciència personal que el convertia en una mena de lluitador a favor de tots els homes essencialment honrats que miraven de guanyar-se la vida amb decència en una societat corrupta. Segurament més bona persona per al lector que no pas per a ell mateix. Tot un tipus, Marlowe. M’atrau, Marlowe. Li deien inadaptat perquè veia fems on hi havia fems. I, és clar, si això és signe d’inadaptació social, naturalment que n’era, d’inadaptat. Aquells fems, però, avui encara hi són, més i tot.

Això és el que recordo

El que jo recordo d’aquella tarda del 23F del 81 és que ens estàvem examinant de Sintaxi, un examen important. I que, en acabar, el professor, enyorat i recordat Joan Solà, ens digué que moltes gràcies i que aquell podria haver estat ben bé el darrer examen de català en molt de temps. Vés a saber quant. Això és el que recordo, i l’angoixa que ens féu sortir a la Plaça de la Universitat per anar cap a casa a veure què deien i què es veia a la televisió. Les imatges les ha vistes tothom i l’afer s’acabà el migdia de l’endemà. Bé, s’acabà, no, perquè encara no s’ha acabat. Venim d’aquell cafè per a tothom i que ara un programa de televisió presenti un documental, fals, sobre aquelles dies i la seva conseqüència, em sembla sobretot un divertimento més aviat vulgar. Sobredosi de vanitat per al seu autor i presentador. Una distracció més. Perquè mentrestant la llengua nostra, i la visió i concepció del món que representa, continuen volent-la eliminar. No han canviat en això. Ni en això ni en pràcticament res.

Em fa l’efecte, d’altra banda, que Gerardo Martino hauria d’anar més ben vestit quan dirigeix l’equip des de la banda. Això d’anar sempre amb “mono” no fa per a un entrenador del Barça. L’estètica és sempre una ètica superior.

La prosa de Márai. Miquelets

Em vaig adormir ahir amb els Dietaris 1984-1989, de Sándor Marái, que em vaig comprar exactament el 28 de novembre del 2008 i que ja vaig llegir en aquell moment. Els acabava d’editar, en català, Empúries. Absolutament recomanables, m’hi reafirmo. L’escriptor hongarès, que va haver d’emigrar del seu país el 1948 per la seva poca afecció a tot allò que sonés a comunista, va portar sempre al cor la llengua materna. “Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però escriure, és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna”. I cal dir que Márai dominava perfectament també l’alemany i l’anglès. Afegeix. “Jo n’era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig anar-me’n d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès…La meva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenys això fins al darrer moment”. Márai era, igualment, conscient que la indústria del llibre acabaria amb la literatura. “També la literatura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per als prestatges d’algun museu”. La prosa de Márai. La festa de llegir L’última trobada, La dona justa, Les confessions d’un burgès, Els rebels, Els amants de Bolzano, L’herència d’Eszter. I aquest dietari que dic. El darrer. Márai morí, es llevà la vida, el 22 de febrer de l’any 89, als vuitanta-nou anys d’edat. “L’Infern no és al fons de la terra, sinó a la superfície, a les cases, a la feina, en la societat, en l’home. L’home no és una aberració de l’Infern, tal com es diu, sinó el seu Creador”.

Matí de diumenge radiant. Mar en calma. Desembarquen a la platja els Miquelets, fusellers, d’Ermengol Amill. Record, memòria d’aquells fets. Acabà malament. Encara hi som.

Riu avall ara

Algun dia s’acabarà aquesta guerra. No, jo no baixo, jo no hi vull anar. Per l’escletxa de la persiana: Saigon, aquesta merda. Apocalypse now, un cop més. Un puto tigre. Kurtz. Jo només volia ser cuiner, només volia aprendre a cuinar. No s’ha de sortir mai de la llanxa, mai, si no és per anar fins al final. En Kurtz ho va fer, va sortir-se del camí. Un tio amb dos collons. Però mira, ara. L’horror. Satisfaction! Wagner i les valquíries. Turistes a Vietnam, o al Congo. No necessitem tants homes, els necessitem millors. Tardor del 68, novel·la del 1902, film del 79. La seva especialitat és tocar-me els ous. Remuntarem el riu, 75 Km. Cambodja. En una guerra hi ha molts moments per a la compassió i la tendresa. Però estem en guerra, sí. Conillets de vellut. La barca i l’helicòpter. I aquest mugró que és diferent de l’altre. Si no fos per aquesta guerra! L’horror d’aquest fang. ¿On és la raó? ¿On és la veritat, sobretot quan ets al cul del món? ¿Qui és que mana, aquí? Ei, soldat, ¿saps qui mana, aquí? Continua riu amunt! La mort d’un germà. I aquesta boira i el desig d’enfrontar-m’hi. No a la boira, sinó a ell. Si em fas una altra foto, et mato. M’oblido de mi mateix al lloc on el riu s’acaba. Ment clara i ànima desfeta. I aquesta missió que no existeix, que mai no haurà existit. ¿Quina olor et fan a tu les coses, soldat? Estimar o odiar. Menyspreu de les medalles. Trencar amb un mateix. No tens cap dret a jutjar-me si no saps què és l’horror. No ho sé, un valor que potser ara ja no existeix. No hi ha res que destesti més que l’horror de la mentida. Aquesta jungla, aquesta tenebra. Tenim una missió. I tant que sí. Sortir corrent del malson. Riu avall ara. A la recerca d’un poc de claror si tal cosa és encara possible.

Joan Sales a Màrius Torres

“Amb el “Dolç àngel” (Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val / que vinguis ara..) sembla com si de sobte reneguessis d’aquell món massa lleuger i massa influenciable per encarar-te de manera resolta amb tu mateix. I vet aquí que aquest és el problema. No hi ha res de què un home pugui parlar amb tant coneixement de causa com d’ell mateix. La lírica és això: despullar-se de tota la hipocresia de la “discreció” per posar-se a parlar d’un mateix sense reserves. No et sabria dir la impressió que m’ha fet aquesta nova lectura dels teus millors poemes, el “Dolç àngel”, les “Paraules de la nit”, el “Que sigui la meva ànima”, “En el silenci obscur”, i “El combat dels poetes”. La teva evolució no és “literària”, no és purament de la superfície; és de sentiments i idees, es lliga amb la del teu caràcter i de la teva vida. Em desvetlla, doncs, una curiositat que s’assembla a la xafarderia: voldria saber més secrets teus”…

Aquest punt d’èxtasi

El llegiré, segur que llegiré Kassel no Invita a la Lógica. Acaben de presentar-lo i diu que s’hi parla de grans esperances entorn de la vida i entorn de l’art. El que passa és que estic encara amb el repàs de tota la seva obra que suposa la lectura de Fuera de Aquí. Lectura, d’altra banda, que no em cansaria de recomanar. Ser un shandy, per exemple. Aquest adjectiu que prové del dialecte d’algunes zones del comtat de Yorkshire i que indistintament significa alegre, voluble o sonat. Els shandy són avui una mena de societat secreta, potser no tan secreta, de fet, perquè si més no es coneixen els noms d’alguns que en formen part. M’agraden i m’ho passo la mar de bé llegint algunes de les condicions que s’han de complir per accedir-hi: esperit innovador, absència de grans propòsits, cap grandiloqüència, sexualitat extrema, nomadisme infatigable encara que et moguis mai de casa teva, una convivència tensa amb el doble que tots duem ben endins o potser no tant, simpatia per la negrura, cultivar l’art de la insolència. Tot aquest seguit de coses que, tal com va tot, no em semblen pas gens fàcils d’assolir. Igual que aquest punt d’èxtasi i admiració que sempre et procura la lectura de V-M.

La mesura d’un home

A poc a poc la consciència que el que hi ha és més passat que no pas futur. El viscut més que el que queda per viure. Superat ja de fa temps el projecte avar de guanys d’hipòcrita domini. Difícil arribar a donar la mesura d’un home, tal com demana Joan Vinyoli al poema d’aquest títol. D’acord que els dies de joventut valen molt per no donar-nos un alt preu. El difícil, si no impossible, és ser sempre pur en el pur. http://lletra.uoc.edu/m/ca/autor/joan-vinyoli#poema11