Que consti que em seria molt difícil de viure-hi i que m’estimo més tenir-la a 1.000 Km. de distància. Però avui enyoro aquelles anades a París. I no només perquè ara hi tingui una part molt important de mi mateix, que això també és cert. El cas és que enyoro París i no pas en el sentit de la pura nostàlgia que sempre implica no haver superat el passat, el contrari que passa amb la ironia. Enyoro París de quan solia anar-hi per feina gairebé cada setmana a l’estiu mentres durava la pausa de les classes, o tal vegada els dies de Pasqua o també al llarg del Prenadal, amb aquell fred que hi feia, i hi passava sempre 3 nits i tenia temps de sobres de passejar-hi. El París de Caterina de Mèdicis a les Tuileries, el d’Enric I de l’Hôtel-de-Ville, el de Lluís XIV dels Invalides, el de Lluís XVI del Panteó i voltants, el de Napoleó I de la Place Vendôme. I les visites a Versailles i a la Malmaison. Sí, sóc monàrquic i m’agrada el pacte dels reis catalans amb els seus súbdits que avui mateix ha recordat l’amic Jordi Homs (‘Nós, que valem tant com vós, i junts més que vós, us acceptem com a rei i sobirà si conserveu els nostres drets i llibertats; i si no, no’). Però enyoro també el París dels qui no governaven, el dels poetes i vagabunds, i també el de Nexus, Plexus i Sexus, i els Tròpics, de Henry Miller, carnal i enfollit, que tant m’agradaren tot i que ara ja no. I Montmartre, i les vetllades del Moulin, fantàstiques, i el silenci del XVI Arrondissement, conservador i acomodat. I aquells amics que, encara que faci anys que no veus, saps que a l’instant la relació tornaria a ser la mateixa. I parlar d’escriptors, de llibres, de personatges públics, de partits de futbol, de la fama, de la humilitat, dels francesos. I de les dones de París, la seva eloqüència i el seu desdeny. Però, com deia Kant, que no era francès, ¿què puc saber?, ¿què puc esperar?, ¿què he de fer?, ¿quina cosa és l’home?
