Que lluny que sento els dies que encara amb els nens, quan eren nens encara, celebràvem aquesta diada d’avui, la diada dels Reis d’Orient, els únics que seguiren l’Estel. Que lluny. No sé si ara ho fem del tot bé això i deu haver-hi de tot, és clar. Però ahir a quarts de 12 de la nit encara hi havia quitxalla per carrer, quitxalla nerviosa amb els seus papàs i mamàs que retiraven potser massa tard. Potser. Recordo quan, encabada la Cavalcada, tothom enfilava ja cap a casa a preparar la mica de ressopó per als Monarques i abans de les 10 ja érem al llit. Amb nervis i excitació, però al llit. I l’esclat de l’endemà. Tal dia com avui.

Cocteau: sigui quin sigui el motiu pel qual et critiquen, exagera’l, exagera’l sempre. I les 17 síl·labes dels haikus, 17 síl·labes (5+7+5) que no segueixen exactament la mètrica catalana. Mai no han estat al meu abast. La grandesa evocada per la insignificança. Penso en aquest d’Espriu: “Això que contes / m’és nou. Ets savi, arna / de calendari”. O en aquest altre, del mateix autor: “Us estrenàveu / de captaires, les claques / us aplaudien”.