Cremar els Dies (Reminiscències). James Salter. Burning The Days. D’una banda hi ha la vida tal com la coneixes; de l’altra, tal com la coneixen els altres, potser equivocadament, però tot i així cal concedir-hi aquella certa importància. Resulta difícil d’acceptar que hom és observat des de punts de vista diversos i que la suma de tots ells conté un bon bri de validesa. A més a més, ara ja no hi ha venedors ambulants de diaris. S’ha ben acabat això. Ja fa temps, de fet. Aquells homes que sovint recorrien els carrers principals a darrera hora del dia i en veu alta emetien aquell “Extra, Extra”! Algun assassinat, alguna cosa desgavellada, alguna cosa enfonsada al mar. No et cal moure’t de casa, ara, per a tota aquesta mena d’afers. Instantaneïtat. I l’escola, és clar. L’escola on ens assèiem en fileres, disposats en relació als mèrits, sempre en relació als mèrits de cadascú, els millors alumnes al davant de tot. Cada mes ens avaluaven, tant de coneixements com de conducta. I poc després, de peu dret, recitàvem poemes i altres textos de cor i de memòria. Poemes i textos extrets tots ells d’una antologia que ens lliuraven i amb la qual apreníem el llenguatge heroic. Sí, el llenguatge heroic. La vida. La nostra vida, que es caracteritzà per l’obediència. ¿Què seria, altrament, la vida sense llibres? Cremar els dies.