El com més que el qui

Desig de regeneració que hauria de fer, encara que sigui a poc a poc, que l’individu actual deixi d’estar acompanyat tan sols de la seva mateixa i petita subjectivitat i deixi també d’estar sense Déu. 500 anys d’El Príncep, de Maquiavel, que ja en el seu temps formà part de l’índex de llibres prohibits. Maquiavel no era maquiavèlic, tal com ahir mateix afirmava el professor Jahanbegloo al diari El País. Sí, allò que és public està avui en constant perill de ser esborrat i exhaurit pels enemics de la llibertat i per tots aquells que obliden les seves responsabilitats. Fonamentalistes religiosos, però no només. També tots aquells dedicats a la cosa pública moguts tan sols per llurs interessos privats i materialistes. No hi ha criteris per damunt de la política i no hi hauria d’haver res més noble que l’exercici de la política. No es tracta pas de qui governa, sinó de com governa. El com sempre per damunt del qui, el com més que el qui. República perpètua al servei del poder d’actuar. No hi ha cap llei natural ni cap dret natural ni diví que siguin fonament de la política. Maquiavel el que creia és que ni Déu ni la natura no ajuden els homes a exercir el poder. L’Estat ens cal encara que només sigui per garantir aquell mínim d’estabilitat enmig del caos de les humanes passions i dels canvis a què la natura ens sotmet. Món clàssic i procés històric. I allò que podríem dir-ne entrar en política per deixar enrere el nostre maquiavelisme.