Aprendre a viure

Que fracassi el fracàs escolar. Sento dir tal cosa com a desig per a aquest any nou que ja és a punt de començar. Però és impossible que es compleixi un desig així. No hi ha fracàs escolar, ja ho he dit moltes vegades. El que hi ha és escolars que no estudien i que, per tant, suspenen. I això no és cap fracàs, és pura lògica. El desig hauria d’anar encaminat en un altre sentit. El sentit de la regeneració del sistema, de tot ell. Del prestigi de l’esforç, la disciplina i el respecte de les formes. I d’amor a l’estudi. I d’una formació més exigent del professorat i de la conseqüent reputació social de l’ofici, segurament el més atractiu de tots i el més bàsic perquè en depèn el futur. És clar que segurament el coneixement específic no és exactament educació. Abans que cap altra cosa, educació és aprendre a viure i en quin nivell viure. Caldria que s’ensenyés això, caldria aprendre-ho. Si no, totes les altres coses no serveixen de res.

Catalunya-Cap Verd. Aquesta costellada. En segueixo els preliminars. Veig que, de l’onze inicial, tan sols Bojan, Bartra i Piqué xiuxiuegen un poc l’himne nacional. La resta, res. Impertèrrits, com si no anés amb ells. Fins i tot el del meu poble. Em sembla que saber-se l’himne del país, encara que siguis jugador de futbol, és també educació. M’ho sembla, vaja.

I el meu desig d’un bon i pletòric, i tant de bo definitiu, any nou. 2014.

Mestre Sanchis

Tinc el costum de fer un darrer cop d’ull a la premsa digital abans de donar el dia totalment per acabat i anar-me’n a dormir. I així aquesta matinada passada em trobo l’article de Vicent Sanchis, al Singular (que ara es diu El Món), Contra Salvador Pániker. Devia fer molt poca estona que l’havia publicat perquè encara no hi havia likes ni piulades. Joia d’allitar-me amb aquesta lliçó de lucidesa i contundència. Pániker, el sofista ridícul, desfasat i anacrònic. Sentir-se de totes les zones del món, quina petulància. Si no abastem mai més enllà dels límits nostre cos, pobret Pániker superat. La suposada saviesa de la seva meditació fronterera li pudifiquen l’ànima i l’intel·lecte i el fan capaç, tot esmentant Joan Fuster, d’agafar la vaca pels collons, hahah. Fina ironia, sarcasme, intel·ligència, precisió de l’admirat mestre Sanchis. Sí, sí, Sanchis. Moltes més racions de Sanchis.

La darrera temptació

M’adormo amb les imatges encara vives i punyents d’aquesta Maria Magdalena, gran bagassa de tots els temps. La seva imatge que pogué ser aliança per alimentar tots els fills de la terra. I Jesús, home, al final de la fila fent cua. Tenir set d’ella no la fa més culpable al desert on tots els instints es desboquen. Beneïda sigui aquesta samaritana (Barbara Hershey) de La Darrera Temptació de Crist, (Scorsese, 1988), que tanta polseguera hipòcrita aixecà. I la música de Peter Gabriel, i el guió de Paul Schrader damunt del llibre de Kazantzakis, i Harvey Keitel fent el paper de Judes, i Willem Dafoe el de Jesús. Mimèticament mític el fals àngel de la guarda que resulta ser Satanàs sempre present. El verb es féu home i habità entre nosaltres. Entre dir i pensar el correcte i pensar i dir l’incorrecte, ¿on és que hi ha la veritat? Quan tens amor, et creus que és fàcil de trobar i que tothom en té i tothom en lliura. Però no és cert. L’amor (love) és molt difícil de trobar. I de l’única cosa de què tinc por és dels mots “vida ordinària”. Aquesta darrera temptació que és, potser, la de tots plegats.

Dov’è la luparetta

Són molt curtes, aquestes coses que fas, aquestes coses que escrius. De vegades hi ha amics que m’ho diuen. I, és clar, jo ho reconec. Són curts tots aquests textos entre d’altres raons perquè segurament no dono per a més. I també perquè com més va més m’agrada la brevetat. I perquè el que tracto és tan sols de deixar constància, a mi mateix, de les petites coses que penso, o em passen, o veig, o llegeixo. Aquest petit i personal deure quotidià. Cap altra pretensió. Em serveixo, a més a més, de la vida i el pensament dels altres, que tantes vegades em faig meus. Escric amb crosses, sí. Com ara aquesta anècdota siciliana que explica Salter a Anys Llum (Light Years, no en tenim traducció catalana). L’anècdota d’aquell pare que regalà una escopeta al seu fill (es diu que a Sicília tothom té una lupara). Es tractava d’una de molt petita, una luparetta. Bé. Amb això que el fill se’n va a l’escola i s’hi troba un amic seu que tenia un rellotge de polsera que era molt bonic i el noi se n’encaterinà. I, com que el volia seu, negocià amb l’amic i acabà bescanviant la luparetta pel rellotge. Salter reconeix no saber si tot això és ben bé verídic, però tant és. El cas és que, quan aquella tarda el fill tornà a casa, el pare li demanà on era l’escopeta. Dov’è la luparetta?, cosa a la qual el noi respongué que l’havia bescanviada per aquest rellotge que li ensenyava. Fantastico, digué el pare, meraviglioso, l’has canviada per aquest rellotge. I ara, què. Quan algú digui puta a la teva germana, ¿què faràs? ¿Li diràs l’hora que és?

La imatge d’aquella noia

Dies de sentiments a flor de pell. El Concert de St. Esteve, per exemple, que segueixo per televisió i que, com a tal concert, em semblà desigual. Aquell bri multiculti que ara sembla ja inevitable. Però grandesa al cap i a la fi. I l’emoció de l’esclat final del Cant de la Senyera. N’hi ha que encara s’estranyen i s’alarmen i s’enutgen de la presència i exhibició de la bandera. I posen el crit al cel. És clar que només amb símbols i emoció no n’hi ha prou i que cal acció i convicció i també sacrifici i molta, molta feina cada dia, paciència i discreció. Però és més cert encara que sense emoció, sense mite, sense sentiment i sense símbols no hi hauria res a fer i cap clam no tindria sentit. Llum als ulls i força al braç. Sóc sol a casa poc abans de les 9 del vespre i m’alço dempeus, les barres dels quatre dits al cor. Pell de gallina, ulls humits, l’emoció per dins i la bandera desplegada. I la imatge d’aquella noia del cor de l’Orfeó, i les seves llàgrimes quan canta i clama després, amb tothom i brandant estelada, independència. La imatge d’aquella noia, cantant i plorant, que em queda a la retina com a síntesi del sentiment de tots aquests dies.

Ja començo a estar-ne tip

Veurà…, són quatre segles d’història…¿Que es pensa que no han manat sempre, els militars? A Catalunya, “des de que” hi ha l’Estatut, és quan els militars han fet més coses…però més val així. Hi ha una cosa molt important aquí a la vora de la frontera…Sant Climent Sescebes. Es veu que és colossal. I gran. Amistat amb en Tarradellas i amb Pujol, i pau! Pau és “lo” que fa falta en aquest país! Perquè si no hi ha ordre al carrer, és impossible que la política vagi bé. Ni l’economia no pot anar bé si no hi ha ordre. Tinguin present sempre, sempre, això que ara els diré: l’economia, el preu de la moneda, l’ordre públic i la política no es poden deslligar mai. Sempre han d’anat juntes. I jo sóc, com em va dir un dia aquest home d’aquí, força partidari de Goethe…M’estimo gairebé més la injustícia que el desordre…és com Machiavelli, això…¿és cínic? Potser sí, però què vol fer-hi! A mi tant me fot, ¿sap? S’ha d’obeir, home! Tot “lo” altre són “camelos” delirants…Sí… hem de marxar d’aquesta clínica perquè deu ser molt car tot, i jo porto, em penso, pocs diners…¿Quant deu valer, tot això? ¿I qui ho pagarà? Aquesta habitació tan bona, i els “baròmetros” i pagar totes aquestes noies tan emprenyadores, però que diuen que fan el que han de fer…Tot deu ser molt car. Hem de mirar de marxar i anar cap a l’Hotel…A casa no. A casa no vull anar-hi, ara. Ja hi anirem un altre dia…¿Vostè també creu en aquestes coses científiques? Vull dir en això de la pressió de la sang, la temperatura i totes aquestes collonades…El que és bo és “lo” d’abans…Aquella ampolla de “suero” aquí al braç…això és bo perquè és antic. Però tots aquest modernismes ja m’estan tocant massa els collons…I ja en començo a estar tip, ¿sap? Fugi, home, fugi!

(Josep Pla, l’1 de febrer del 1981, ara fa gairebé 33 anys.)

Quin exemple que dóna

Mai, si més no fins ara, no hi ha hagut a casa sopar de Nadal. Hàgim estat els que hàgim estat, fins i tot jo tot sol, el que hi ha hagut és un petit piscolabis per esperar l’hora de la Missa de Mitjanit, altrament dita del Gall. I després, és clar, ressopó amb els cosins, això sí, petits sandvitxos, unes neules, torrons, xampany. Entre aquest piscolabis que dic i la Missa, comentaris en relació al que hagi dit el monarca espanyol. Amb la petita, ahir, que ha tornat de París a passar aquests 10 o 15 dies de pausa del curs escolar. D’exemplaritat i transparència, parlà aquest cop el monarca. Que estrany que resulta sentir-lo parlar, justament a ell, d’exemplaritat i transparència. Ell i tot el que l’envolta. Quin exemple que dóna. Després, a l’església, cal anar-hi amb temps si no vols haver de quedar-te dret tota l’estona, que no és pas curta. Vés a saber per què, però la nit de Nadal molts -no pas tots, és clar- dels que es passen la resta de l’any fent-se els ateus i els agnòstics decideixen anar a Missa. Santa Nit. És el que té de bo Nadal. I ara és tot gris aquests dematí en què al final vindran els altres i seurem a taula, l’escudella i tot el que l’acompanyarà, i ens hi estarem fins qui sap l’hora. Ja no hi ha nens petits a casa. Ni nenes. Se senten, en canvi, els dels veïns que fan cagar el tió. I els seus nervis. I la seva alegria.

Ameníssims projectils

Darrera setmana d’aquest 2013 en què tantes coses han passat. Qui ens ho havia de dir. Darrera setmana de l’any que el país ha dedicat a la memòria de Salvador Espriu, que detestava els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de sant, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll. I la “vida de relació”. Sí, Salvador Espriu, que creia que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, El Quixot, el Discreto, i encara alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. He mirat de seguir-lo en tots aquests consells que no són ben bé consells sinó les coses que ell pensava i creia. Darrera setmana d’aquest 2013 en què tot és propaganda i en què recordo també l’espriuana frase que diu que la nostra vida potser milloraria si ens absteníem d’enviar-nos els ameníssims projectils que s’anomenen “christmas”. Espriuana frase que em serveix per desitjar a tothom un Bon Nadal.

Un raig de llum

Sona Bach. Jesus Bleibet Meine Freude. I fins ara no arribo a Salter. James Salter, que ja té 89 anys. Anys Llum, que em sembla un fantàstic grapat de veritats sobre la vida dels homes. Un raig de llum. La casa familiar tancada, abandonada. Escolta’m -em va dir ella-. He conegut un home meravellós. ¿Sí? ¿Qui? No el coneixes -em va dir ella-. És francès. Francès…I així, un cop per setmana, sense que estigués previst, i de vegades dos cops per setmana, sempre que podia, ella començà a tornar a casa molt més tard del que solia. Una sàvia entre gallines que sap el que és ser una gallina. Una gallina entre les gallines. Una gallina de gallines. És tan fàcil extraviar-se! I mentrestant som aquí encara. Com un riu que discorri en tots dos sentits, aquest riu que és brut, però que sap rentar-se ell mateix. Aquí, sentint i escoltant la continuada repetició del noticiari. I, sobretot, Jesus Bleibet Meine Freude. 10 Anys Llum, gairebé. I ja sé que la nostàlgia, al contrari de la ironia, implica no haver superat el passat. Ja ho sé.

Una Creu perfecta

Els de la Vall i els de Colera / Salten contents, a llur manera, / I els de la Selva s’han mudat; / Amb flors de fenc calquen a l’era: / A cal fuster hi ha novetat. / De Pau i Palau-saverdera / Porten les mels de llur cinglera / I omplen els dolls de vi muscat.

Estrofa sisena del sisè dels onze Nadals de J.V.Foix. Ho sap tothom, i és profecia. Octosíl·labs perfectes com de fet a tota la resta del poema. El que més m’agradà descobrir, però, un dia de ja fa anys llegint Màrius Serra, és que prenent un mapa de l’Empordà i traçant una ratlla al meridià des de Colera, al nord, fins a Palau-saverdera, al sud, i després una altra al paral·lel des de Pau, a occident, fins a la Selva de Mar, a orient, el que sorgeix aleshores davant nostre és una creu perfecta i amb el travesser vertical més llarg que l’horitzontal. I que, a més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Serra afegeix també que, segons explicà el mateix Foix a Martí de Riquer, els oferents que s’encaminen a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l’Empordà, que són els quatre caps de la creu. I de fet el poeta signà la composició des de molt a prop, al Port de la Selva. El Nadal del 1953. Mestre Foix.