Pàgina d'inici » Dietari » Aquella Centreuropa

Aquella Centreuropa

Anem clarament en direcció contrària, cert. I no hi podem fer gran cosa. Tanmateix hi va haver un temps no gaire allunyat que va estar a punt d’aconseguir uns ideals de confort social i de progrés moral que queda molt ben reflectit en allò que van escriure, per exemple, Stefan Zweig i Sàndor Márai. Un austríac i un hongarès que pertanyien, però, al mateix Estat, l’Estat que va ser un dels focus de producció cultural més importants de la història d’Europa: l’Imperi Austro-hongarès. La cultura centroeuropea, la burgesia de Centreuropa. Tot allò va acabar-se amb el final de la primera guerra europea. El 1918 va començar la dissort d’un món del qual avui només en queden les romanalles. El món d’ahir i Confessions d’un burgès, de Zweig i Márai, respectivament, constitueixen en aquest sentit dos monuments literaris imprescindibles per al record del que hauria pogut ser i no va ser. Va ser un temps en què només aquell que podia contemplar el futur sense preocupacions podia gaudir el present amb bons sentiments. Era una món en què mai es gastava més que una part modesta dels recursos per tal de sumar, en conseqüència, cada any, un import cada cop més considerable al capital. Un món en què era clau gaudir de la riquesa posseint-la, però no fent-ne ostentació, en què el secret orgull de no haver demanat mai cap favor ni haver-se vist mai obligat a dir si us plau, ni a donar les gràcies, això, significava més que totes les aparences. Un món que, a més, era amenitzat per aquests set astres immortals de la música: Gluck, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Strauss.

En aquell món de la burgesia centreuropea que dic l’amenaça més grossa que es concebia era la caiguda en el proletariat. I pel que fa al sistema escolar era una societat orgullosa del seu “progrés” sistemàtic i el seu ordre, i proclamava la temperància i la comoditat en totes les formes de la vida com a única virtut eficaç de l’home i s’havia de fer tot el possible per evitar tenir pressa per fer progressar els joves. No hi havia, doncs, cap motiu per fer-los grats els anys d’escola. I d’aquesta manera va passar el que ara és pràcticament increïble, és a dir, que la joventut fos una trava per a qualsevol carrera i l’ancianitat, en canvi, un avantatge. Inculcaven als joves que encara no havien fet cap esforç en la vida i que no tenien cap experiència i que, per tant, havien d’estar agraïts de tot el que se’ls concedia. Zweig reconeixia deure a aquella presó que va ser per a ell i la seva generació l’escola el naixement d’una passió que es va manifestar molt aviat: la de ser lliure -passió que la joventut actual difícilment experimenta. I llegien d’amagat per tal de no rebre càstigs. Aquell món d’ahir!

Era un món, encara, en el qual entenien que desatendre el cos, el deport, la musculatura, era una cosa que més endavant es podia recuperar, es podia reparar, però que, en canvi, l’elevació de l’esperit , la força intrínseca de comprensió i d’estudi en els anys decisius de la formació de la personalitat, això, si no es feia en el moment que tocava, ja no es podia recuperar, era ja insalvable.

I sé que pot sonar desfasat, tot això. Que pot semblar anacrònic. I tant Zweig com Márai es van suïcidar. Zweig era dinou anys més gran que Márai. Zweig va viure 61 anys, Márai, 89. Però el món que descriuen a mi em fa enveja i m’hauria agradat viure’l. Tot i l’angoixa i la incomprensió que després van haver de patir a causa del setge a què els van sotmetre el nazisme a un i el comunisme a l’altre. Però i tant que sí, i tant que m’hauria agradat anar en aquella direcció.

One thought on “Aquella Centreuropa

  1. Hi estic totalment d’acord. Sóc un admirador d’aquell imperi i no pas per la Sissí ni en Franz Joseph, no pas. A Àustria, hi vaig ser fa poc. No he estat a Budapest. Em Marai, l’última trobada, un dels deu llibres que salvaria i de Praga no cal que en parli. Anem al revés i, ho tinc clar, la culpa no és nostra, i, si caiem i no ens en sortim, ho serà. Era un món ric, d’acord, idealitzat per la no existència i que el palpes quan hi vas. Es respira.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s