El moderat senyor Duran

No vam estar de sort el dia -ja fa molt de temps, massa temps- que el senyor Duran i Lleida va assumir la presidència del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya. ¿Té amics el senyor Duran? Amics de l’ànima, vull dir, amics dels autèntics i no pas dels de conveniències potser massa vegades inconfessables. No el conec pas personalment, però la seva imatge pública i la seva trajectòria em fa pensar que el seu interès mai no ha anat més enllà de la seva pròpia persona i de la recerca del seu propi benefici. Cap bri de generositat ni de res que s’hi assembli, no desprèn. Tret dels acòlits, és clar, i dels que li fan la gara-gara perquè deuen ser deutors de càrrecs i d’ascensos a la jerarquia del petit partit o de qualsevol altra mena de favors potser de caire més privat. No em sembla que el senyor Duran hi sigui per estar al servei de res que no sigui ell mateix. Passaport diplomàtic, i tot, té, em sembla. Amb tot el que això significa. És difícil que una persona així pugui tenir amics dels de veritat. I encara ningú ni enlloc no s’ha fet prou ressò de la seva injuriosa declaració de no fa gaires dies en el sentit que no podria pas viure amb un sou de professor. ¿Què podria ensenyar, d’altra banda, el senyor Duran? ¿Quina matèria, quina assignatura? Cos de rei del senyor Duran i Lleida. ¿Quina ha estat, després de tant de temps, la seva aportació al país? ¿Quina lliçó es pot aprendre de la seva tan llarga trajectòria? ¿Què en dirà, la història, si és que n’arriba a dir res? Ara el volen fer servir per “enfonsar” el President Mas. I ell, el moderat senyor Duran, encara és l’hora que se li hagi sentit dir res en contra d’aquestes veus horroroses i atrompetades. ¿Qui representa en realitat aquesta Unió que el senyor Duran representa? ¿I quins interessos tret dels estrictament personals? Perquè, d’Unió, n’hi ha una altra, és clar que n’hi ha una altra. Hi ha la que ell ha mirat sempre de silenciar. I la sensació que sempre m’ha fet el senyor Duran és, per damunt de qualsevol altra, la de presumit compulsiu. ¿A qui o a què és fidel el senyor Duran sinó al seu propi melic?

Si practica la seva vocació

No sé la quantitat d’exercici físic que he arribat a practicar al llarg de la vida. Ara ja fa temps que a penes si em moc. Me’n falten ganes i tinc, a més, molta mandra i veig tothora gent amb xandall i sabatilles que corre amunt i avall, fins i tot pel carrer, com si fos la fi del món. Quina angúnia. I és per això mateix que em consola tornar de tant en tant a Flaubert, a les seves Raons i Gosadies (Edhasa), i llegir-li que ha arribat a sospitar que s’ha tornat un poc dropo. Massa putes! Massa remar! Massa exercici! Sí, senyor! La persona civilitzada no té tanta necessitat de moviment com pretenen els metges. Vostè ha nascut per fer versos, doncs bé, faci’ls! “La resta no té cap importància”, començant pels seus plaers i per la seva salut; fiqui’s això al cap. Es trobarà, a més, molt més bé si practica la seva vocació. I aquesta observació m’apar d’una filosofia, per no dir d’una higiene, ben profunda. Tant de deport, tant de deport. On vas a parar.

Fervor i passió

La imatge, per desgràcia cada cop menys freqüent, d’uns estudiants que parlen fins que es fa de dia, asseguts en un restaurant barat o en una mansarda de París, o de Berlín, o d’on sigui d’aquí mateix. Qui iguala la seva passió, qui amb tant de fervor com ells defensarà i acusarà els autors antics i contemporanis! Aquesta imatge. Em sembla que ningú no pot honorar més bé les obres de l’enteniment humà que uns estudiants, asseguts durant hores i hores en una sala plena de fum d’un petit restaurant. Estudiants que parlen amb fervor. El fervor i la passió necessaris per fer que el món avanci. I l’enyor d’aquella imatge, aquell sacsejar el món i la seva consciència. Alguns ja no hi són, d’altres han dimitit o s’han acomodat, i n’hi ha pocs que continuïn ara que ja tot s’ha tornat tan asèptic. Però aquests pocs que dic ho fan tot aixó, parlen i parlen i llegeixen i estudien, i sense fer-se notar perquè el fervor i la passió autèntics no demanen pas publicitat sinó discreció i fer la feina i aquell compromís anònim i silenciós i del tot allunyat de la consecució dels anomenats “fins útils”. I el que vull dir és que són aquests encara els veritables superhomes desconeguts que s’alcen per damunt la xusma sotmesa, incauta i cridanera.

Goodbye Mass-In a Chapel Bodily Termination

Assegut en un banc d’allò més dur, miro de mantenir-me erecte / Assegut en un banc d’allò més dur el moment no espera / Escolto els oradors: parlen de tu / Mira tota aquesta gent, els coneixies a tots // Assegut amb l’esquena rígida resulta difícil sentir-hi / N’hi ha que ploren, però resulta difícil sentir-hi / No crec que t’hagués agradat, n’hauries fet broma, segur / Ho hauries fet més fàcil, diries “Demà seré fum” // Assegut en un banc d’allò més dur, que lluny que hem arribat! / M’esforço a escoltar tots els teus amics / N’hi ha de famosos i d’altres que només són com jo / S’esforcen per sentir i escoltar, s’esforcen per veure-hi // Assegut en un banc d’allò més dur, ara ja tot s’ha acabat…i és hora d’aixecar-se / N’hi ha que ploren, i em giro per estrenye’t la mà / I és la teva filla que m’ho agraeix / I tu, tu n’hauries fet broma / “¿No et sembla molt gran tot això? – diries-. Demà seré bona persona”.

Missa de Comiat : fi corporal en una capella. Lou Reed, 1942-2013.

Robert Robert desembafa

Embafat del mot “clàssic”. Imatge del pa i del circ romà, aliment multitudinari. Sàtira i ironia. Carner i Pla (clàssics de veritat) l’aprengueren d’aquell Robert Robert de mitjan XIX. Aquestes poc més de 100 pàgines que conformen el llibret Barcelona avui en Dia que recuperà la casa editorial Empúries fa gairebé 10 anys. No tingué una vida gens llarga, Robert Robert. Barcelona, 1839 – Madrid, 1873. Me’n serveixo per desembafar-me de tant de “clàssic”.

No em parleu d’aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Us dóna la sopa crua, us condemna a martiri de mosques i us fa passar lo dia explicant-vos la història de 3 gallines, les vicissituds de 6 mongeteres, les rareses de 2 abercoquers, lo preu del terreno i les picardies de l’Ajuntament. Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia paradora per caçar coneguts. Pobre del que hi cau.

O aquest altre. Parleu-me d’una casa espaiosa, a fora; d’una casa gran, ventilada, amb un jardí, amb una font, amb sombra d’arbres, amb soroll d’aigües, amb aucells que volin per a on vúllguien; però, ei!, amb butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que no síguien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la civilisació fan indispensables, sobretot a fora; però, ¿piset llogat?, ¿veïns?, ¿carros?, ¿pols?, ¿poc siti?, ¿sol?, ¿burgit?…Fugiu-me d’aquí; per això no hi aniré mai, a fora.

“L’obra escrita en català per Robert Robert és molt bona. Es llegeix magníficament. Robert és l’escriptor més gran dels anys del mig segle XIX”. (Josep Pla). I servidor, què vols que et digui, sempre faig cas d’aquestes coses.

La cultura a les catacumbes

Felip de Borbó: Espanya és un projecte compartit que tenim la responsabilitat de continuar. ¿Compartit? La incomoditat de sentir un Borbó parlant de responsabilitat.

Canviem d’horari aquesta matinada que ve. I tant de bo no el tornéssim a tocar fins d’aquí 1 any per endarrerir-lo 1 hora més encara. I tornar a ser de Greenwich.

V-M, que publica Fuera de Aquí a Galaxia Gutenberg, en una entrevista a l’Ara: Quan surto de casa, m’adono que el futur serà analfabet. De vegades veig persones que formarien part d’una pel·lícula de ciència-ficció brutal: no tenen interès per cap tipus de cultura. Són productes de la televisió. Així i tot, no vull donar una imatge apocalíptica. Encara hi ha grups subversius que continuen reunint-se i creant al marge de tot, potser a les catacumbes.
Preguntes i respostes, la conversa amable, tot allò que passa i desapareix. L’art. Nihilisme alegre, la història d’un estil, l’estil de la felicitat.

Tot allò que afecta llengua i país

Tothom ha tornat a classe, avui. Ahir va ser ahir i molts seguiren consignes de sindicats i desfilaren joiosos pels carrers de la ciutat. Avui tothom és a classe i potser no tan contents com caldria. Sempre m’ha semblat que un dia de vaga no serveix de res. De fet, la cosa que trobo veritablement enverinada d’aquesta llei del senyor Wert és tot allò que afecta llengua i país. La voluntat d’anihilació que ja fa temps que començà pel País Valencià i ara mateix pretén estendre’s a les Illes per acabar d’encerclar, així, el rovell de l’ou que és Catalunya. Francament, jo sempre he estat més del parer de treballar i de fer classe sempre. I que la protesta i la frontal oposició sigui la dissidència i la desobediència. I l’adoctrinament a les aules. I que el Departament d’Ensenyament hi doni suport. I que vinguin, aleshores, els inspectors de Wert, que vinguin. I que instrueixin els expedients que vulguin. O que directament Espanya intervingui i suspengui la Generalitat i a tots nosaltres.

Boutade de geni, segurament

Vaig sentir l’altre dia Albert Serra, en conversa amb Quim Monzó i Jordi Basté, que deia que no, que del passat i de les coses que havia fet en el passat no l’interessava res i que tan sols tenia en compte els seus impulsos d’ara i tot allò que pugui servir per als seus actuals objectius. L’ara i prou, el present esmunyadís. Em va sorprendre molt, també, l’afirmació que, dels clàssics, tan sols i a tot estirar, n’hi ha un parell que continua tenint presents i que de tant en tant procura reveure. Boutade de geni, segurament. Sobretot perquè em sembla més ajustada a raó la frase de Budd Schulberg al seu impressionant De Cine (Memòries d’un Príncep de Hollywood) que goso recomanar vivament: El nen d’un any perviu en l’home de més de seixanta, i l’home de més de seixanta ja era dins l’espantadís nen d’un any que no sabia on era ni per què hi era.

L’oci dedicat a les lletres val encara per a les persones que dediquen el seu lleure, perquè poden fer-ho, a llegir i estudiar. Moltes més persones podrien dedicar el seu oci a l’estudi i a la lectura, però el dediquen a viatjar en un creuer, a practicar esports de moda o a freqüentar botigues per enlluernar-s’hi i prou. (J.Ll., avui mateix al Quadern).

Els teus fills són teus

Educar vol temps i paciència. Quan es tenen fills, perquè s’han volgut tenir, el primer deure és alimentar-los (i ja estem d’acord a ajudar aquells que per raons diverses veritablement ho necessitin i sempre que sigui veritablement, és clar) i el segon, educar-los. Educar és difícil perquè d’alguna manera significa domar instints, civilitzar, preparar per a la vida en societat, reprimir en definitiva. Educar vol dir, també, saber dir que no, educar vol dir marcar límits, deixar ben clar que fins aquí, sí, però que, si passes d’aquí, el que facis tindrà conseqüències. Educar vol dir ser-hi, ser-hi quan els fills tornen a casa, i fer els deures amb ells i seguir la seva evolució i no anar tant al gimnàs o on sigui que ens vindria de gust anar. Ells són la primera cosa, són la nostra continuació. I tant és que sigui dissabte o diumenge. Egoisme dels adults capriciosos. Darrere un mal estudiant sol haver-hi sempre algun noi o alguna noia que demana més atenció, que a casa estiguem més per ell. I no serveixen de res l’excés de regals exculpatoris de la nostra mala consciència d’adults. N’hem parlat ja massa, de la mala educació, de la instructiva i de la que afecta les formes de la més bàsica urbanitat. N’estem tips, també, de pares que perden els nervis, i reconec que jo he estat el primer de perdre’ls massa vegades i ara me’n ben penedeixo. No podem perdre els nervis. Educar és una qüestió de temps, de paciència i d’amor. Tenir fills comporta responsabilitats. Tenir fills significa oblidar-te de tu mateix. I si no vols acceptar-ho, si el que vols és traslladar la teva responsabilitat a les escoles i als instituts i a la societat, la resposta és molt fàcil: no hauries hagut de tenir-ne. Però si ja en tens, pensa sempre que els teus fills són teus i de ningú més. I no pateixis: a les escoles ja els ensenyaran de lletres i de números, que aquesta sí que és la feina que els pertoca.

Converses amb el jardiner

No la simplicitat, ans la senzillesa és allò que guia el personatge del jardiner a la pel·lícula “Dialogue avec mon jardinier”, de Jean Becker (2007). Senzillesa de cor, estranya i plena de sentit comú, a la vegada. El discórrer suau i tranquil dels 109 minuts que dura el film, l’experiència d’aquest plaer. La muller i no la meva muller, o la dona i no la meva dona. A la vida fem el que toca fer. ¿Que vols un cafè? No, gràcies, prefereixo el te. Ho sento, però és que no tinc te. Bé, aleshores sí, un cafè. Aquest tipus de diàleg i l’amistat redescoberta. La propera vegada el pintor tindrà te. El pintor que mai havia aconseguit expressar allò que veia fins que li va faltar l’amic. Abans tot era negres sobre blancs, un cosa bromosa que no deixava veure res, tret de la mentida i de la impostura. A partir d’ara, ja no. A partir d’ara, la senzillesa dels objectes pintats. El cordill, el ganivet, el casc, el ciclomotor nou. Aquesta quotidianitat sincera i senzilla. I la grolleria dels suposats “connaisseurs”, la ridícula sofisticació dels visitants de les galeries d’art, el seu filisteisme. Per això és tan fantàstic aquell: ¿saps què és un Ziiii? Arriba un moment que et falta l’amic i aleshores aquesta absència és l’art, el teu art, l’expressió que et surt del més profund i que és l’herència més bella de l’amistat. Això sí: mira de dur sempre al damunt un ganivet i un tros de cordill. Poden arribar-te a ser de molta utilitat.