Pàgina d'inici » Dietari » El regal més autèntic

El regal més autèntic

Coses del passat, coses que potser ja ni recordaves i que de sobte es fan presents i actuals encara que no es tracti exactament de les mateixes persones. He tornat a somniar el conte d’O.Henry (William Sidney Porter. 1862-1910). Jo era en Jim i la meva dona era la Della. Amb prou feines arribem a fi de mes i tenim a tocar el dia de Reis. Estimo la Della més que a mi mateix. I no tinc prou diners per oferir-li allò que més il·lusió li faria. Estic enamorat de la Della i estic enamorat també de la seva cabellera, una cabellera daurada que faria enveja a la mateixa reina de Saba per més joies i presents que posseís Sa Majestat. La Della, sé que adora i anhela un joc de pintes -la del darrere i la del costat- precioses, de carei autèntic i amb les vores ornades de brillants per a la seva cabellera. I jo he estalviat i estalviat, però de cap manera no arribo al preu que en demanen. Decideixo vendre’m el rellotge d’or, de butxaca, que he heretat del meu pare i del meu avi. I així em quedo sense rellotge, però tan bon punt plego del taller compro el joc de pintes i me’n vaig cap a casa. Friso per arribar-hi i veure la cara de la Della en desembolicar el regal. Obro la porta del pis de lloguer on vivim i la crido. Ella és a la cuina i gairebé no gosa mirar-me. La incertesa d’uns instants. Sorpresa. No sé quina cara fer. La cabellera ha desaparegut. Els cabells de la Della ara són curts. Rialles. Ja tornaran a créixer, penso. Estimo la Della i tinc el joc de pintes. “Me’ls he tallats i me’ls he venuts”, diu. I de seguida m’explica per què. Amb els diners que n’ha obtingut, ha comprat una cadena de platí, de disseny senzill i sobri, una cadena molt elegant, per al meu rellotge. I de seguida penso que els Reis són això. El millor de nosaltres. Hem rigut amb la Della aquest vespre, ens hem fet un bon fart de riure. I ens hem estimat. Aquest vespre i tots els vespres que vindran. En despertar-me, la Della era al meu costat. Tret que, fora del somni, no es diu Della i tampoc no és segurament tan rossa com ella. Deso, doncs, aquí, a la memòria, aquestes coses d’avui mateix, la joia i el goig, l’endemà de sant Roc en què des del balcó vaig veure desfilar amics macips tots de blanc i amb la faixa vermella ben cenyida a la cintura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s