Pàgina d'inici » Dietari » Caçador d’ànimes

Caçador d’ànimes

El 7 d’octubre de l’any passat

La ruleta russa és aquell joc macabre en què els participants es disparen al cap amb un revòlver que només duu una bala a la recambra. Corrupció del joc i de la vida. A El Caçador (The Deer Hunter, Cimino, 1978) es juga a la ruleta russa, però no pas per gust. No és, aquesta, una pel·lícula que es pugui explicar, no, i el que cal és veure-la. Veure-la sense presses, sense que a l’horitzó immediat hi hagi res d’urgent a fer. Són 3 hores de tensió emocional i de freqüent humiteig dels ulls. Cine líric, libèrrim, turmentat, admirable i dolorós viatge d’amistat i mort, d’amor i d’infinita desesperació, cine de pèrdua i de derrota. I també potser d’impotència. I tant és que sigui una pel·lícula del 1978. No he tingut la sensació que el temps hagi passat per a ella. Bé, sí, és clar, no hi havia mòbils ni tecnologia digital, d’acord. Però les coses de què parla i les coses que ensenya i mostra són coses que importen sempre, amb tecnologia o sense: la dificultat de l’amistat, l’absurd de la guerra i la certesa de la mort. I aquest halo de pessimisme que ho envaeix tot malgrat les festes, les bromes, els casaments i les riallades de l’inici. La indulgència i el perdó. El cèrvol que sobreviu perquè així ho decideix el suposat caçador, que més aviat m’apar un caçador d’ànimes. I la mirada compassiva del director envers les seves criatures, grandíssims De Niro, Savage, Cazale, Dzundza, Walken, i una joveníssima, guapíssima i encantadora Meryl Streep. Però sobretot el talent, la humanitat, la contenció i l’elegància del personatge de De Niro. Hauria volgut, de vegades, no haver-lo hagut de seguir al llarg de la seva odissea física i íntima. La fragilitat de la raó i la taula parada de la conclusió. El Caçador com a portaveu del dolor i de la consciència d’Amèrica en relació a tot el que passà a Vietnam. I a tot el que comportà. 178 minuts amb el cor encongit. I God Bless America, tot i així! Amèrica, Israel i el Vaticà.

Això fou, ja ho he dit, el 7 d’octubre de l’any passat des del sofà de casa. Ahir hi vaig tornar. Però aquest cop a la Filmoteca i no sol sinó en companyia d’en Santi, mentor personal de tantes coses de la vida, i la Gisela, des d’ara mateix imprescindible punt de vista femení. Sopem, encabat, al Suculent de la Rambla del Raval. El Raval, terrasses, putes, guiris i cine del bo. Aquesta mescla. Som 3 a taula, una taula interior, sisplau, i tot llisca i tot flueix i la sensació és que vivim justament i precisa per viure aquests instants, aquestes estones. Tot això fins a l’hora que el bus nocturn em retorna a casa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s