No, callar no és atorgar. No és veritat o, si més no, no ho és pas sempre. Jo puc dir que callo molt, però gairebé mai no atorgo quan callo. Hi ha la discrepància silenciosa, també. M’hi ha fet pensar l’amic Mollar, que es veu que ahir assistí a la presentació d’aquesta cosa que anomenen Procés Constituent que propugnen Arcadi Oliveres i la monja Forcades que no pogueren ser-hi. Hi havia expectació a la sala, m’explica. Cap interès, però, de tot allò que digueren els ponents, Pep Riera i una altra persona de cognom Dante i de nom Albano, ni més ni menys. Un disbarat rere l’altre i cap mena de coordinació entre ells dos. Al final, al torn de preguntes i d’un possible debat, aquest amic que dic estigué temptat de demanar el micròfon per tal d’intervenir-hi. Se n’abstingué, però. I més s’estimà callar des de la més profunda discrepància. És de llengües mudes que probablement han sorgit les grans rebel·lies, m’assegura.
