Recordo L’Amic Retrobat, Fred Uhlman (1971). Les vegades que l’havíem fet llegir als adolescents. Hans i Konradin. Hi ha un dia que reps una carta, o una notificació, un dia després de molts dies i anys, un dia que ja tot semblava oblidat, però de cap manera no estava oblidat. Aquella carta, 30 anys després de la desfeta, i l’amic retrobat que ja no tornaràs a veure més. Jueu de classe mitjana, un, i aristòcrata, l’altre. Alemanys tots dos, de Suàbia. Lliçó narrativa de la novel·la. Penses moltes coses mentre llegeixes aquest llibre. 93 pàgines que passen volant, en tan sols una tarda. Penses, per exemple, en l’atmosfera de placidesa que tot ho envoltà al llarg d’aquell any d’estudi, de passejades i de converses, de vi del Neckar i del Rin, i penses també que, de sobte, l’amistat podria ser ben bé un invent dels febles perquè els poderosos ja en tenen prou amb el seu poder. Ho sembla i hi ha moments que n’estàs del tot convençut. Però no sempre és així, i la carta que reps al cap del temps és per damunt de tot una carta que et durà al consol, al consol i també a la pau, i també al desenllaç de tot plegat. Ja no hi ha cartes, gairebé, avui. Avui hi ha sms. Per cert que n’acabo de rebre un. D’un amic, que em semblava haver perdut.
