Pàgina d'inici » Dietari » Una dona forta

Una dona forta

Sé quines coses voldria que passessin. La salut mental i la llibertat del país. Necessito, com Ellroy, una dona forta que em domestiqui amb el seu amor i que camini per damunt meu amb botes de tacó. I signar llibres, encabat, cosa del tot improbable. Sé tan sols les coses que han passat, però no pas les que acabaran passant. Hi ha hagut navegacions, per exemple. Unes quantes. Com la d’aquell dia del 2010 a Mikonos, que ara recordo.

No som a la tardor ni a l’hivern, que és quan es veu que aquesta illa recupera una mica el seu caràcter més autèntic. Ara no. Ara hi ha tota aquesta merda del glamour o com se’n digui. Tot aquest fum. M’agraden sobretot els llocs on em quedaria a viure. Aquestes illes m’agraden. Mikonos, Delos. Delos és molt important, però no hi ha res. Vull dir que no hi ha res que faciliti el fet de viure-hi. Aquestes illes han estat molt importants i el patrimoni ruïnós o mig restaurat que contenen és fabulós. Ara: no sé si hi resistiria gaires dies. Mikonos, una de les Cíclades, és plena com un ou i es féu important i cresqué gràcies a la veïna Delos. Poc a poc s’anà convertint en un dels llocs de trobada de la jet-set grega i internacional. Llegeixo que ha estat un paradís per als invertits, però no sóc capaç d’adonar-me de si això continua essent així. Ja se sap que les modes passen de pressa i vés a saber quina és l’actual. Tanta i tanta gent! L’illa dels plaers, diuen. La veritat és que resulta ben incòmode ser-hi. Carrerons estrets i sinuosos. No és difícil perdre-s’hi si hom no té ni que sigui un pèl de sentit de l’orientació. Hi ha una catedral, això sí. I una església catòlica rematada per una cúpula blava. Fa molt bonic. A l’altra banda de la part principal del port hi ha la zona anomenada Alefkandra que alguns esmenten com la Petita Venècia perquè les lògies de colors d’algunes cases antigues s’enfonsen al mar. També és molt bonic, però em sembla que n’hi ha massa al món, de Petites Venècies, i no és que sigui un sobrenom gaire original.

Després, qui més qui menys, pràcticament tothom pren el ferry que en qüestió de ½ hora et porta a Delos. El santuari d’Apolo, el déu de la Bellesa. La visita és força llarga i l’estat de conservació de tot plegat és dubtós. Diu que venim d’aquell món. No ho sé. Hi ha una llegenda, perquè tot són llegendes, que diu que Latona, seduïda i abandonada per Zeus, errava pel món duent al ventre el fruit de les relacions amb el pare de tots els déus, que ja són ganes de ser pare. Diu que perseguida per la ira d’Hera, que havia prohibit a tota terra coneguda rebre la malaurada deessa, quan li arribà l’hora d’infantar es refugià en un illot miserable, Ortígia. I en aquest indret, al cap de 9 dies i 9 nits de dolors espantosos, portà al món, al peu d’una palmera, dos bessons, Apolo i Artemisa. I així Ortígia, estabilitzada per quatre pilars damunt el fons marí, es convertí en Delos (la Resplendent) en honor del déu de la Llum. Això diu la llegenda i això expliquen alguns guies d’aquests que saben tantes coses. Però vés a saber. A Delos, sigui com sigui, i no dic pas que no sigui molt interessant, tampoc no m’hi quedaria a viure. No hi ha res. Tret de tots els records d’aquell món en què segurament hi hagué massa déus. Potser per això ha costat, i costa tant encara, que els grecs s’entenguin entre ells mateixos. Això sí, a Mikonos tornem a trobar tota aquesta collonada del glamour que vulguis. Tant de glamour que no te l’acabaries. M’agradaria poder-ho veure a l’hivern.

L’hel·lenisme, ¿en què consisteix, avui? L’hel·lenisme és Homer i Sòcrates. Plató i Aristòtil. Els tràgics. Epicur. Hipòcrates i aquella primera medicina. Milet, on avui no hi ha a penes res. Segurament hi hagué massa déus. La mitologia fou, potser, la primera forma de la superstició. Però, ¿què queda avui de tot allò en aquest món nostre? Quatre professors, tal vegada, i quatre estudiants. Tret d’això, l’hel·lenisme avui és una indústria, un compte de resultats. Profit per al cos i per a la butxaca. D’alguns. I res per al pobre esperit.

Navegacions en mar, és clar. Hi ha altres formes molt diverses de navegar. La inseguretat total del fet de viure. Aquest incessant navegar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s