Continuo amb Ellroy. Continuo amb Ellroy perquè sempre he viscut d’idees i de dèries, estúpides o no. Desbaratades en tot cas. I sempre revisant des d’una perspectiva perversa els arguments extrets de llibres i pel·lícules. Cervell com una esponja cultural, però sense dots interpretatives ni cap capacitat per a l’abstracció. Amarat de ficcions, fets històrics i minúcies en general, m’he construït una visió del món més aviat esbojarrada a partir sempre de dades poc o gens contrastades. Vaig llegir ja fa més de 2 anys una entrevista a Ellroy publicada al Cultura de l’Avui i després vaig escriure’n això perquè m’agrada recordar-ho:

26-2-2010

He estat feliç, aquest migdia. Feliç i pletòric. Sortint de classe, passo pel Caprabo per tal d’omplir una mica la nevera, que fa dies que fa pena, la veritat. Arribat a casa, distribueixo i endreço amb cura la compra feta i em poso a la taula de la cuina, intensa i agradable claror primaveral, i llegeixo, acompanyat de whisky i cigarretes, el suplement Cultura de dijous. Sempre hi busco Solà i Xavier Pla, però aquesta vegada em trobo una entrevista a James Ellroy, que de sobte em capgira el dia i me l’omple. Ellroy m’emociona. Em passà amb L.A. Confidential, però d’això ara ja fa uns quants anys. Sóc d’aquests, penso. He trigat a descobrir-ho, però sóc d’aquests. Cap vergonya de reconèixer-ho. Ell, de moment, ha viscut 5 anys més que jo, i a mi, em falta, és clar, la dedicació, la lucidesa i el talent, però m’encomana la seva percepció de les coses. M’agraden i detesto les mateixes coses que a ell li agraden i les mateixes coses que ell detesta. Producte de la meva època, segona meitat del XX, català, mascle, blanc, de dretes, heterosexual. I encara vull ser el millor en la meva feina. Com Ellroy, odio els llibres petits, el rock & roll, el minimalisme, la comèdia, la frivolitat, els líders polítics de poca talla. M’encanta Beethoven, i Rachmaninov, i Amèrica (a mi, a més, Catalunya), Déu, els grans líders polítics, els pitbulls, tot el que Amèrica representà al segle XX. Jesús. (Bé els pitbulls agraden a Ellroy i no pas a mi. A mi, de fet, els gossos no m’agraden, de cap mena)

Ellroy no guanyarà mai el Nobel. L’autor de la Trilogia americana i del Quartet de Los Angeles no guanyarà mai el Nobel. Ho sap molt bé i ho té molt clar. I té raó: aquestes són coses reservades per a progres, homosexuals, lesbianes i comunistes. Li demanen per què escriu llibres de tres en tres, o de quatre en quatre. I contesta, sorneguer i intel·ligent, que perquè és americà i, per tant, li agraden les grans merdes.

He estat feliç aquest migdia i no m’adono que ni tan sols he dinat. Per cert, ara me n’hi vaig. No dino mai a casa. No vull embrutar i, a més, no sé cuinar. Tampoc a mi, com a Ellroy, no m’interessen gaire les coses que passen avui. Tan sols la independència del meu país m’interessa. Llevat d’això, m’estimo més la companyia dels morts. I mentrestant Ellroy, que és viu, no el tenim traduït al català (tan sols A la Caça de la Dona tenim, a Angle Editorial).