¿Pensar és la forma més sofisticada de mentir? No n’estic segur. ¿De què podem estar segurs, però, en el fons? Descartes. Pensar com a senyal d’efímera existència. El pensament com a disfressa. No és possible l’expressió de la sinceritat. No som sincers ni amb nosaltres mateixos. Estimeu i feu el que us plagui, deia el doctor Broggi. Però ens mentim també quan pensem en nosaltres. ¿Hom pensa quan estima? Oblit d’un mateix per lliurar-se a l’altre, als altres. Quin embolic! 60 caps d’any, ja. Tampoc no sortiré ni aniré enlloc enguany. Tinc Rebel without a Cause, del gran Nicholas Ray. I em posaré a veure-la de manera que quan s’acabi ja serà l’any que ve. Si més no, en aquesta part del món (record de Guillem Simó). Tot serà més car, aquest any que ve. Aigua, llum, gas i persones. Per molts anys a tothom tot i així. I unes grans dosis d’il·lusionada impassibilitat.