Dies que acaben amb pèrdua total de la consciència. Com ahir, per exemple. Hi ha tardes-vespre de diumenge que la cosa funciona tan plàcida i juganera que perds la consciència sense ni tan sols ésser-ne conscient. Ibuprofè i coca-cola, després, per anar recuperant el pols de les coses i un mínim nord després de llevar-te amb feines i treballs. I tens classe perquè ja és dilluns i mires de fer-les sense que res no es noti i, com que ja n’ets tot un veterà, te’n surts i ho aconsegueixes. A primera hora de la tarda, però, recaus i, senzillament, dorms a plaer tot allò que no has pogut dormir al llarg de la nit passada. I, quan te n’adones, ja torna a ser fosc i veus que encara no has fet res, res de res. Fulleges les Cartes d’Auster i Coetzee i penses que potser sí que es poden tenir amics i estimar-te més no veure’ls. I que els homes tendim més aviat a no parlar del que sentim, de sentiments. I que l’amistat potser és un enigma més. Avui, posem per cas, és el sant dels Xaviers. Tinc un amic que se’n diu. Gairebé no ens veiem mai. Ni tan sols l’he felicitat. Però suposo que ell ja ho sap i se’n fa el càrrec.
