Confesso que de tant en tant segueixo una pàgina que es diu Hotel Kafka. La trobo molt interessant. Avui per exemple hi he trobat una referència a paraules pronunciades per Paul Bowles, l’autor entre d’altres de El Cel Protector. No sabem quan morirem, diu. I pensem en la vida com si fos una mena de pou inexhaurible. Tanmateix, tot passa tan sols un nombre reduït i limitat de vegades. En realitat, molt poques. Perquè, ¿quantes vegades més recordaràs aquella tarda de la infantesa, aquella tarda que es convertí en una part tan profunda del teu ser que ja no pots concebre la teva vida sense ella? ¿Quantes vegades més la recordaràs? ¿I quantes vegades més veuràs aparèixer la lluna plena? ¿Potser vint? Hi ha moments i èpoques que tot sembla il·limitat, però no hi ha res que ho sigui. Ni el mateix Paul Bowles, que arribà al seu límit tal dia com ahir, 18 de novembre, de l’any 1999. O Marcel Proust, que hi arribà ara fa exactament 90 anys. Quina gran cosa la seva Recerca del Temps Perdut, i més ara, que ja comencem a tenir-ne volums prou significatius gràcies a la traducció esplèndida de Josep M. Pinto que publica tan acuradament el Cercle de Viena.