Montesquieu, autor de De l’Esperit de les Lleis (Ginebra, 1746), deia que els pares no solen comunicar el seu talent als fills, sinó sobretot les seves passions. Passions que es transmeten de pares a fills, potser sí. ¿I potser vol dir també que la passió és hereditària i el talent és cosa que cal adquirir i que depèn de tot allò que t’envolta i t’influeix? Herència i medi. Qüestió freudiana tal vegada. Caràcter i temperament. Es veu que el primer es forma i amb el segon ja hi naixem. Amb el temperament no hi ha res a fer. Ets colèric o flegmàtic, posem per cas, i ho ets per sempre. El caràcter, en canvi, es pot educar, construir, modificar. Potser és veritat el que deia Montesquieu i als fills els transmetem tan sols les nostres passions, la nostra cosa temperamental. El talent, en canvi, i suposant que en tinguem, no hi ha manera de comunicar-lo. Naixem sense cap talent ni enteniment i adquirir-ne és cosa que depèn de l’aprenentatge, que és com dir que depèn absolutament de l’atzar, de la família, dels mestres, de les persones, dels llibres, de la música, de les pel·lícules que ens anem trobant al llarg del camí. Peces de l’univers en què ens movem. Vida, mort, amor, suïcidi, malaltia, l’art com a joc, l’art com a extrema experiència vital. Les anotacions en relació a La Solitud del Lector, de David Markson, que llegeixo al blog de V-M. Al capdavall, Reading is sexy. Fotografies de noies llegint que publica el Jot Down Magazine. Quina meravella.
