De lloguer

Com que tinc tanta mandra de conduir i de desplaçar-me constantment amunt i avall, em plantejo seriosament la possibilitat de tornar a viure a Barcelona. Enyor de la ciutat, sí. En tots els sentits. I no tan sols perquè és a la ciutat on les coses passen i es mouen sinó també a causa de la discreció amb què la vida s’hi desenvolupa. No sentir-te observat, passar desapercebut, i que facis el que facis cap cosa no cridi l’atenció de ningú. Albiro, a més, la fi de la dedicació a fer classes i la possibilitat, per tant, de disposar de molt més temps per a coses que han anat quedant pendents. Tants llibres encara per llegir, tantes pel·lícules encara no vistes, tantes passejades encara no fetes, tantes coses encara no escrites. I fer de mercenari, és clar, per què no. I viure de lloguer i a prop de metges, no fos cas, que l’edat comença a ser ja escandalosa. I també a prop dels fills i fer-hi, així, més pinya, més clan. Sí, sí, de lloguer. No he tingut mai la sensació de llençar diners cada vegada que hi he viscut. Diners que gastes a canvi d’alguna cosa, exactament igual que el que gastes per menjar o per compra-te roba cada vegada que et cal. Als països civilitzats del nostre entorn no hi ha aquesta dèria per a la compra d’habitatge. I ja sé que es tracta de països en què els llogaters disposen de molta més protecció legal i no estan tant a expenses dels capricis dels propietaris. Però tot i així aquesta dèria que hem tingut i tenim encara és un poc com una superstició, tic de país endarrerit. No puc evitar de pensar com serien ara les coses si, en lloc d’haver invertit tant, i d’hipotecar-nos fins a l’extenuació, per a la propietat i la possessió d’un pis, haguéssin invertit en ensenyament, en formació, en un projecte seriós d’aprenentatge de llengües, per exemple. El que ara tenim, en canvi, o, més ben dit, el que no tenim en molts casos, és ni pis ni formació.

Adrenalina

Tancat a casa sentint i veient com plou. Soroll de la pluja que es veu que ha fet tant de mal a Màlaga i a Gandia, entre d’altres llocs. Riera sense mercat de dissabte, avui. Malenconia de la grisor. No sé ara qui ha deixat dit que, en blanc i negre, la realitat és encara potser més realitat. I el sopar familiar de celebració d’ahir. Intenses estones de bon humor. Molt tard al llit, potser massa. Els fills em fan arribar The Deer Hunter (El Caçador), de Cimino, i Bringing out the Dead (Al Límit), d’Scorsese. I també els Contes, de Saul Bellow. Moltes gràcies. Adrenalina assegurada. Cine i literatura en majúscules. Regals veritables.

Aquestes paraules

Aquestes paraules de Jordi Homs, que amablement em permet de difondre també des d’aquest modest espai personal:

Tinc un amic que està totalment convençut que Espanya ens enviarà els tancs sense cap problema i tancarà el President a la presó, i que l’endemà tothom farà com si res i que l’independentisme es cagarà a les calces. Quan li esmento que la UE i els USA no ho permetrien, es fot un tip de riure; quan li dic que Alemanya no deixaria ni un euro a Espanya si fes això, segueix rient encara més: “Espanya prefereix ser expulsada de la UE i passar-les putes cent anys, abans que permetre que Catalunya marxi. No coneixeu els espanyols”. Jo, que he estudiat Història, sí que sé de què són capaços. Ho han fet sempre: quan senten el seu orgull ferit, un vel de sang els cega els ulls. Acaben de començar temps molt durs. La pressió de la caverna creixerà i creixerà, i no dubteu que si Rajoy no és l’home, el faran saltar i posaran un cabdill com sempre han fet. No negociaran, no cediran, no transigiran. Si no ho fan amb Alemanya pel tema del rescat, tenint com tenen, el país trinxat, menys ho faran amb Catalunya. Som seus, “hasta el fin de los tiempos”, que deia el diplomàtic aquell a La Vanguardia. El destí ens ha portat on som ara, i aquesta és la gran batalla de la nostra generació, el resultat de la qual marcarà el futur del país per a la resta del segle. Ells tenen molta més mala llet que nosaltres i són infinitament més cruels; nosaltres tenim talent i sofisticació. Aquesta partida, Catalunya ja l’ha jugat altres vegades i ha perdut sempre. Volem guanyar? Sabrem guanyar? Jo, us confesso que ho he apostat tot a una carta. O victòria o mort. Guerra a ultrança.

P.S. (personal) La veritat és que encara no he acabat d’entendre del tot la recent dimissió d’E. Aguirre ni la possibilitat que algú com Aznar hi hagi pogut tenir res a veure. No fos cas. No tingueu por, però. No tinguem por! (Joan Pau II)

Matriu

Matriu: matèria bàsica que té capacitat generadora o formadora. I també: especificació del valor i dels trets distintius d’un element. I encara: la matriu de tot plegat és que finalment el poble de Catalunya ha estat cridat a decidir el seu futur, a decidir allò que vol ser. Matriu és el concepte que ha tancat el debat aquesta tarda. Matriu és el mot definitiu que el President ha emprat per resumir el contingut de tot allò que ha transmès aquests dos darrers dies. La matèria bàsica. I l’acord tàcit d’ERC (que bé que ha estat avui Puigcercós en el seu comiat) i de tots els altres que també sumaran -digui el que digui Espanya. Quins dies de capgirement. Els dies del posem-nos dempeus d’una vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara, de Martí i Pol. La matriu, aquesta matriu, com a clau.

El nou llibre de Goytisolo, Luís, el petit de la nisssga, el qui més m’agrada de tots tres. El Lago en las Pupilas ( Siruela). Amb aquella llibertat assolida al llarg dels 60 i els 70, els problemes de caràcter sexual semblaven resolts, però l’experiència ha demostrat que no és pas així: ara, gairebé totes aquelles parelles, s’han acabat divorciant. Irrefutable.

I és que potser l’amor, per existir, cal que sigui vist pels altres. Per un tercer, si més no. Vist, observat, certificat. Testimoni que el converteixi en creïble. Sí, sí, aquells dos s’estimen i no poden estar l’un sense l’altre. L’amor, d’altra banda, és un gran embús, un gran col·lapse, explica entre altres coses V-M en relació a la història d’amor que conté El gran Gatsby (Scott Fitgerald).

Més enllà del partit

No tenim Estat encara. Però potser sí que ja tenim l’home. L’home d’estat que és ja el President Mas. No és el Congrés d’Espanya que ha de votar res en relació a Catalunya. És Catalunya que ha de votar per Catalunya. Gran efectivitat. Gran afectivitat. Només cal haver-se fixat en la cara de Sánchez-Camacho un cop acabada la intervenció del President. O en l’actitud de C’s. Qui ho havia de dir fa tan sols 15 dies. Privilegi de viure aquest temps. I millor una legislatura que no pas dues. Bravo, Mas. I chapeau de la generositat mostrada. Mas, més enllà del partit. Més enllà de la federació. Més enllà de la persona. Molt més enllà de tot això. El país al cap. Una única cosa, però. Un únic però que no afecta directament la grandesa de la intervenció. Un únic però que deixò, però, per al P.S.

P.S. Tot això que heu dit de les branques tècniques i científiques està molt bé, President. No oblideu, però, les Lletres, les Humanitats. Cogito ergo sum. La paraula, la paraula.

Record de Bolaño

Es veu que es prepara la publicació d’algun nou llibre que Roberto Bolaño (1953-2003) deixà inacabat quan el càncer de fetge que patia se l’endugué ara aviat farà 10 anys. No recordo ara el títol que tindrà aquesta nova publicació. De Bolaño, però, m’han entusiasmat sobretot Los Detectives Salvajes i 2666. I per damunt de tot, aquesta darrera. 2666, data inexistent, o potser morta, com tantes morts que de fet conté aquest llibre, que considero obra mestra. Bolaño, amor, follia, destí, mort, literatura. A la que saps que ella és la dona ideal, aquella que sempre havies cercat, és quan arriba el moment que comences a patir. El pintor que es talla una mà i l’exposa, encabat, en una galeria d’art. Tots els vius semblen morts. Inventari forense clínic i minuciós de cadascun dels assassinats de Santa Teresa (Ciudad Juárez, en realitat), i retorn de nom i cognom a cadascuna de les víctimes per tal de salvar-les de l’anonimat de la mort massificada. Pregària atea no tan sols per les mortes de la ciutat sinó també per nosaltres mateixos, per la futilitat del mal i la irreversibilitat del mal i la inevitabiltat del mal. Belano, Archimboldi, Reite, Lutte. Quin llibre total!

M’hauria agradat ser detectiu d’homicidis, molt més que no pas escriptor. Un trinxa d’homicidis, algú que pot tornar sol, de nit, a l’escena del crim, i no espantar-se dels fantasmes. Potser aleshores sí, que hauria enfollit. Però això, essent policia, se soluciona sense contemplacions amb un tret a la boca. (Bolaño)

Talent i passions

Montesquieu, autor de De l’Esperit de les Lleis (Ginebra, 1746), deia que els pares no solen comunicar el seu talent als fills, sinó sobretot les seves passions. Passions que es transmeten de pares a fills, potser sí. ¿I potser vol dir també que la passió és hereditària i el talent és cosa que cal adquirir i que depèn de tot allò que t’envolta i t’influeix? Herència i medi. Qüestió freudiana tal vegada. Caràcter i temperament. Es veu que el primer es forma i amb el segon ja hi naixem. Amb el temperament no hi ha res a fer. Ets colèric o flegmàtic, posem per cas, i ho ets per sempre. El caràcter, en canvi, es pot educar, construir, modificar. Potser és veritat el que deia Montesquieu i als fills els transmetem tan sols les nostres passions, la nostra cosa temperamental. El talent, en canvi, i suposant que en tinguem, no hi ha manera de comunicar-lo. Naixem sense cap talent ni enteniment i adquirir-ne és cosa que depèn de l’aprenentatge, que és com dir que depèn absolutament de l’atzar, de la família, dels mestres, de les persones, dels llibres, de la música, de les pel·lícules que ens anem trobant al llarg del camí. Peces de l’univers en què ens movem. Vida, mort, amor, suïcidi, malaltia, l’art com a joc, l’art com a extrema experiència vital. Les anotacions en relació a La Solitud del Lector, de David Markson, que llegeixo al blog de V-M. Al capdavall, Reading is sexy. Fotografies de noies llegint que publica el Jot Down Magazine. Quina meravella.

Reformatoris

I a tot això, hi afegeixo que em sembla de cada cop més discutible l’accés universal i obligatori a l’ensenyament. L’escola no pot ni té perquè suportar la distorsió constant que suposa la presència a les aules de segons quins elements, minoria sorollosa, que hi van tan sols perquè hi ha una llei que diu que hi han d’anar. L’escola i el saber no han estat fets per a ells i no hi ha res a fer amb aquesta mena d’individus. Ni aïllant-los de la resta. Està més que demostrat. Reivindicació dels antics reformatoris. O preventoris. Suportar aquests éssers no és feina dels professors. És, directament, feina de la policia.

No depèn de cap llei

El fet que hàgim tingut pràcticament 7 reformes educatives al llarg dels darrers 35 anys té a veure, i molt, amb el desprestigi del saber. Tampoc les noves fornades de professors semblen formades segons aquesta premisa fonamental del que hi anem a fer, a les escoles i instituts. Formar persones lliures. El que tenim, en canvi, és utilitarisme. Tot dedicat a la consecució de finalitats útils des del punt de vista material. El saber ens fa lliures i la ignorància, esclaus. Capgirar com un mitjó el sistema d’ensenyança serà una de les tasques més urgents l’endemà de la independència. No sóc exemple de res, naturalment, i que consti. El que, però, faig ara a les classes és el mateix que sempre he fet, independentment de cap nova llei educativa. Bé, sí, abans es fumava a les aules i ara ja fa temps que no. D’acord. I també em sembla que l’edat de 12 anys és una edat massa prematura a l’hora de passar de primària a secundària. Però, a banda d’aquestes coses, explicar la llengua, per exemple, i explicar la literatura, depèn sobretot de la capacitat que tinguis d’atraure l’atenció dels alumnes que tens davant teu. De fins a quin punt siguis capaç de seduir-los amb allò que els has d’explicar. És del professor de qui depèn tot i no de la fredor de cap ordinador ni powerpoint, sisplau. No depèn de cap llei res de tot això. Depèn de la intensitat i del grau de passió amb què expliquis el sistema dels pronoms febles, posem per cas -d’altra banda, un dels sistemes més lògics que conec per a la formació de la ment-, o de com llegeixis i facis aprendre el monòleg de Hamlet o el Cant Espritual, de Maragall. És d’aquestes coses del que depèn tot plegat. I del fet que no vingui d’aquí el temps i les estones esmerçades. Passió, compromís, implicació, seducció. El funcionament del sistema depèn d’aquests factors i cada professor hauria de tenir-los molt presents a l’hora de preparar les seves classes, la seva matèria. El seu món. I de transmetre’l, encabat. Ens expliquem, en el fons, nosaltres mateixos, a través de la matèria que impartim. La recompensa és la cara embadalida dels nois i les noies que tens al davant. I també aquesta és la teva autoritat i el teu poc o molt prestigi. Estimar el saber i transmetre aquest amor. Sí, sí, d’acord, però, ¿i els diners?, ¿i el sou?, ¿i les retallades? Ah, bé, sí, és clar, els diners!, el sou!, tot això! Cada cop estic més convençut que hi ha professors que cobren massa, i d’altres, en canvi, que cobren massa poc.

Nova recentralització educativa, sembla. Insubmissió, és clar. ¿Se’n parlarà, però, a les assemblees de centre? ¿Es parlarà algun cop que el que ens cal és sortir d’Espanya d’una vegada?

Esmena

Joan Arimany em fa notar que, a l’article del professor Martínez Celorrio que l’altre dia vaig incloure en aquesta pàgina, no hi vaig fer constar la font d’on provenia l’esmentat text. Demano disculpa. Es tracta de diario.es. I n’afegeixo ara, amb molt de gust, la versió catalana que ha aparegut a Descobrir el Món.

Xavier Martínez Celorrio: Espanya perd Catalunya, com va dir Unamuno.
La Diada del 2012 marca la fi de 140 anys de pactisme català per modernitzar l’Estat i fer encaixar la diversitat multicultural d’Espanya. Així de contundent és el missatge de la massiva manifestació sobiranista de Barcelona. Un clam popular, tan menyspreat i minimitzat per bona part de la premsa madrilenya com ressaltat per la premsa internacional. També certes veus de l’esquerra espanyola culta han mostrat incomprensió, hilaritat i paternalisme possessiu contra aquesta demostració de força del sobiranisme català.
Primer t’ignoren, després es riuen de tu i quan t’ataquen, guanyes. Amb aquestes tres fases, el sobiranisme no violent de Gandhi resumia les reaccions en contra que rebia l’Imperi britànic. Eren altres temps i altres latituds però el marc mental dels que se senten superiors sembla ser el mateix a tot arreu i moments.
El catalanisme que propugnava la solució federal d’Espanya, amb Pi i Margall al capdavant, es remunta a la molt oblidada I República (1873), fa ara 140 anys. El somni federal de Pi i Margall, inspirat en Proudhon i el seu ideari cooperatiu, marca l’inici de la contínua influència catalana en l’articulació institucional de l’Espanya contemporània. Una influència modernitzadora sempre mal assumida i menyspreada per unes elits madrilenyes i provincials acomplexades davant el català, aquesta alteritat i nèmesi de l’Espanya vuitcentista, de tron, sabres i altar.
Assumint, a la llarga, la dualitat incompatible entre l’ànima castellana i la catalana, Miguel de Unamuno reconeixia en carta a Manuel Azaña (1918): “És just, doncs, que Espanya perdi ara Catalunya. I la perdrà, no tinc cap dubte que la perdrà. La federació no és més que una fulla de parra “. Gairebé un segle després, Unamuno és profètic. Això sí, un segle sinuós i aspre que no ha resolt ni la conllevancia orteguiana entre Espanya i Catalunya ni els problemes de la identitat espanyola i la seva memòria històrica, tolerant un mapa de fosses de la Guerra Civil que avui dóna calfreds. Però, ja saben, aquí els crims del franquisme no es toquen i els arxius de Salamanca eren un dret de conquesta fins fa dos dies.
L’actual Estat de les autonomies, dissenyat per dissoldre les reivindicacions nacionals de Catalunya i País Basc com reconeixia Esperanza Aguirre sense rubor, és una altra fulla de parra caducada, inviable i deslegitimada que no pot dissimular la realitat del seu fracàs. En vista del món i dels mercats internacionals, el model autonòmic espanyol dista molt de ser funcional, eficient i federal. Una cosa molt propi d’unes elits que mantenen vetat qualsevol canvi o reforma constitucional per diferenciar quins són nacionalitats i quines són regions, atribuint i delimitant models d’autogovern i cooperació mútua, un Senat territorial efectiu i un model fiscal eficient i solidari. D’això res.
La intocable i sagrada Carta Magna (votada només per un terç dels espanyols avui vius) només es reforma per la porta de darrere, sense debat ni referèndum, per constitucionalitzar el sostre de dèficit (2011) assumint, per dictat de Berlín, un tòtem neoliberal que abans era indigest per a la socialdemocràcia. Hi ha reformes i reformes.
Davant la secular intolerància i malaptesa de la dreta per assumir la plurinacionalitat de l’Espanya real, l’esquerra espanyola no ha contraposat un projecte històric alternatiu, modernitzador i cohesiu. Ni va adoptar mesures per desinflar el paradís artificial del Espanya va bé amb salaris baixos i gairebé impostos ni construir un relat consistent de justícia territorial i reconeixement de la diversitat més enllà de l’artifici de l’Espanya plural, ardit creat pel màrqueting d’un sol ús del qual no queda res.
Ja el 1999 diuen que Felipe González va confessar a Pasqual Maragall que el poble espanyol li costava molt assumir nous conceptes. El federalisme asimètric no suposava un, sinó dos conceptes inassolibles i complexos per a la baixa cultura política dels ciutadans, segons ell. D’aquell paternalisme protector i de renúncia, vénen aquests fangs.
El 2000, la factoria ideològica del PP va actualitzar la consigna gramsciana de la lluita contínua per l’hegemonia discursiva i mediàtica i va treure del barret de copa el patriotisme constitucional. Dos en un. Ni es toca la Carta Magna ni la integritat de l’única nació-pàtria dels espanyols. Dos conceptes que, pel que sembla, han calat i connectat amb l’ànima espanyola millor del que suposaven alguns. Fins a la seva pare intel · lectual, Jürgen Habermas, al · lucinava de la capacitat vampírica de la dreta espanyola que, per rematar la feina, estigmatitzar l’Estatut català qual impuresa heterodoxa desplegant una catalanofòbia que rendia vots.
En cap sistema federal, les regions més riques contribueixen al fons de solidaritat fins quedar empobrides i amb pitjors serveis públics i de benestar que la resta de regions a les que ajuda. A Alemanya i als Estats Units les regions riques no passen del 4% del seu PIB en transferències de solidaritat. Catalunya aporta cada any a Espanya un 8% del seu PIB, uns 16.000 milions d’euros, acumulant així un deute de 42.000 milions a causa d’un sistema disfuncional i irracional de finançament que, a sobre, la deixa amb menor inversió en polítiques socials i educació que la resta.
El dèficit fiscal acumulat acaba convertint-se en dèficit social i castiga injustament a les classes populars catalanes. Un exemple, només un 27% dels fills menors de 16 anys de famílies pobres catalanes tenen alguna forma de beca d’estudis. El capítol de beques, nominalment, està transferit però bloquejat des de Madrid. Per què la bloquegen els governs de Madrid, siguin socialistes o conservadors? Com poden perpetuar aquesta injustícia els socialistes espanyols que va en detriment de la igualtat d’oportunitats? Dels catalans pobres, però no dels pobres d’altres parts.
En paral · lel, els ciutadans comproven, indignats, com altres regions més pobres financen de manera universal i no per raó de renda, ordinadors a les escoles i altres prestacions i serveis que són i han estat inimaginables a Catalunya. Entre 1986-2006, Catalunya ha transferit 213.963.000 d’euros a les regions menys desenvolupades d’Espanya, els líders regionals ara riuen i ridiculitzen l’actual asfíxia de recursos i tresoreria de la Generalitat. Per això, el model de finançament no és federal sinó depredador, espoliador i regressiu.
Farts de la ingratitud, de la ignorància i dels tòpics anticatalans que es remunten a temps de Quevedo, la Diada del 2012 marca un abans i un després. Cap democràcia permet al seu Tribunal Constitucional revocar una norma legal i estatutària aprovada en referèndum. Cap economia i administració moderna amaga i fa opaques les balances fiscals als seus ciutadans. Cap Estat incompleix el que dicten els tribunals i reté l’autogovern de les beques, discriminant als fills pobres de les regions més riques. Cap, excepte Espanya.
El llistat de greuges és proporcional al silenci i indiferència que rebem des de l’Espanya dialogant, oberta i cosmopolita que abans elogiava Catalunya com a motor econòmic, innovador i creatiu. No hi ha ponts, ni interès, ni voluntat de conèixer l’altre. Només faltava que Peces-Barba tornés a intimidar amb bombardejar Barcelona, ​​tal com abans amenaçar Azaña o Fraga. Vell recurs passat de moda d’autoritat i impotència en plena globalització i rearticulació política d’Europa. Espanya està instal·lada en una altra ona, en una altra fase i en un altre temps.
Com a reacció veurem ara molts federalistes sortir dels armaris. Just quan Catalunya inaugura un nou cicle i tanca 140 anys d’esforços per construir un Estat espanyol que ha deixat de sentir com a propi. El dret a decidir s’obre pas i tremolen les teranyines d’una Espanya autonòmica en plena crisi de totes les seves institucions. D’aquells vents, aquestes tempestes de canvi, empoderament i llibertat.
 
Article original publicat a Eldiario.es