País un poc massa de fireta

11 dies per a l’11S. Hi seré, és clar, i hi haurà segurament un nou rècord de participació. Autocars d’arreu del país i fins i tot combois ferroviaris. 298 anys d’ocupació espanyola. Manifestació per la Independència, d’acord. La cosa més digna i més seriosa per la qual tot un poble pot mobilitzar-se i omplir la seva capital de gom a gom. Ho hem fet ja altres i diverses vegades. Després, però, no ha passat res, o a penes res. A la nit tothom encauat a casa i l’endemà a queixar-nos del govern i de la classe política que nosaltres mateixos hem triat i votat. Peix que es mossega la cua. Cercle viciós. La independència, ¿la volem o no la volem? Perquè si la volem el que cal és prendre la iniciativa i començar a pensar la manera d’assaltar i prendre Palau. Ningú no en parla, d’això. I hi ha massa autoanomenats independentistes que encara creuen que no ens cal exèrcit ni forces armades. I el que tenim, mentrestant, són aquestes crides a la participació d’avis amb néts a la marxa de dimarts 11S. Caire festiu de la cosa. Carrincloneria. Si tingués fills petits, de cap manera me’ls enduria a cap marxa ni a cap manifestació, ni permetria tampoc que els seus avis els hi portessin. No són actes festius ni alegres passejades, les manifestacions. Les manifestacions, o ho són de força o es converteixen en pura comèdia ridícula. No ha passat mai res fins ara l’endemà de cap manifestació per la independència, als qui ostenten el poder no els ha fet ni pessigolles, i, quan ha arribat l’hora de votar, bé, els resultats són a la vista i no ha canviat a penes res. Som encara un país un poc massa de fireta i de joguina. És molt emprenyador no ser amo del teu propi destí i m’esgarrifa la possibilitat que ens esborrin definitivament del mapa i de continuar, per tant, essent espanyol per sempre més. Fins a la mort, fins a l’eternitat.