Bon caràcter

M’agraden els contrastos i també les possibles contradiccions. Avui veig les coses de manera molt diferent de com les veia i les percebia en el passat. Deu ser cert que tot pensament és provisional. Hi hagué un temps que vaig passar fins i tot per comunista. Ara sóc partidari del mèrit i de l’esforç i del negoci que és negació de l’oci. I goso afirmar l’oci, tanmateix. No l’oci de l’esquenadret i de l’aprofitat. No l’oci del trinxeraire. Goso afirmar l’oci, aquell no fer res, que proporciona coses veritablement útils per a l’esperit i el divertiment de l’ànima. Aquell preferir, per exemple, la companyia dels morts que no pas la dels vius, massa enderiats en els plaers del cos o de la butxaca, tal com Metge ens ensenyà. M’apunto aquestes cites de B. Russell, que passa per ser un dels savis del segle XX. Russell no és exactament un sant de la meva devoció total, però al seu Elogi de l’Ociositat es pot llegir: Crec que al món s’ha treballat massa, que la idea que el treball és una virtut ha causat estralls. Sense la classe ociosa, la humanitat no hauria sortit mai de la barbàrie. El bon caràcter és, de totes les qualitats morals, la que més necessita el nostre món, i el bon caràcter és conseqüència de la tranquil·litat i no d’una vida de lluita aferrissada. Contra el neguit excessiu i depredador del nostre temps, per tant. Tothom sap la història d’aquell viatger que va veure a Nàpols 12 captaires estirats i va oferir 1 lira al més mandrós de tots. 11 captarires es van aixecar d’un salt per reclamar-la, de manera que el viatger va saber a l’instant que la lira l’havia de donar al que feia 12.

Onades del cel que acaronen arenes de platja. No sé ara de qui és, però ho trobo bonic.

5 anys, avui, de la mort d’Umbral. M’agradava i m’agrada llegir-lo.