I el penediment

Mail de Santi T. que em fa saber que fan Emperor’s Club a la televisió. No l’havia vista, aquesta pel·lícula. De fet, com tantes d’altres que tampoc no he vist. Pel que fa al cine, veig en general pel·lícules que ja he vist. Emperor’s Club no em sembla, però, cap gran cosa. M’interessa molt més la segona part, això sí, quan t’adones que el problema és que et senti el teu fill. Que el teu fill senti de lluny la manera com confesses que ets un triomfador trampós i sense escrúpols. I et sap greu que t’hagi sentit. Perquè el que has dit al teu antic professor és que tot t’importa i t’ha importat una merda excepte arribar a ser considerat el centre del món. Amb totes les mentides que calgui i amb totes les trampes, però el centre del món. Mai no has estudiat seriosament i sempre te n’has sortit per influència del teu pare, senador, i perquè una vegada el teu professor, aquest que ara tens davant teu, claudicà al suborn. Civilització occidental, d’acord. Tot allò que es basa en l’aprenentatge, el saber i el coneixement. Totes aquestes coses que realment poden canviar el caràcter d’un noi i, sobretot, el destí d’un home. Va d’això aquesta pel·lícula que conté molta dosi, massa, de concessions a la galeria. I va d’aquest professor de cultura clàssica que potser atrau i interessa no tant perquè sigui just ni perfecte -ja s’ha vist que no-, sinó perquè lamenta profundament no ser-ho, no haver-ho estat. I el penediment posterior, és clar.