Un poc més d’intolerància

A l’hora de dinar, aquí a Taüll, apareix a la conversa el tema de fins a quin punt convé i és urgent capgirar el sistema educatiu vigent. Màxima urgència encara que després resulti lent d’aplicar. 10 o 12 anys. Per tant, com més triguem a prendre la decisió pitjor. A taula l’acord és total. La feina més urgent a fer en aquest país és capgirar com un mitjó la llei educativa i segurament també acabar amb això que anomenem tolerància com a valor gairebé absolut. La toleráncia. Tolerància ¿per què?, ¿i en relació a què?, ¿i envers qui? Seria menester, en canvi, introduir alguna de dosi d’intolerància i no tenir por de fer-ho. Per més políticament incorrecte que resulti avui el mot. Un poc més d’intolerància. Ser intolerants amb la brutícia, per exemple, i amb la deixadesa, i amb l’estultícia generalitzada. Amb la pràcticament obligada visió de gent en calçotets i mig despullada pel carrer i tants i tants talibans de la bicicleta i d’això tan horrorós del monopatí. I alguna manera recordar Sòcrates quan deia que totes les virtuts es redueixen a una de sola: el coneixement, el saber. Som 7 a taula i també en això estem d’acord. Sobretot perquè també coincidim en el fet de creure que el mal veritable és la ignorància. I l’orgull que molts mostren encara de llur ignorància.