Fent la pau de l’alcohol

Segueixo amb tota l’atenció i amb tot luxe de detalls el trajecte que va d’Eidfjord a l’aiguabarreig -la paraula no és exacta, però no en trobo cap altra- del fiord Hardanger amb l’oceà. Maniàtic d’aquestes coses. M’atrau aquest espectacle de les aigües, de la barreja de les aigües. Comprovo que és veritat allò que deia Pla, que els fiords estan en contacte amb la mar, amb l’oceà, però que no hi tenen res a veure. Hi ha, en un moment determinat, una ratlla a la superfície de l’aigua, una ratlla que percebo clarament i que fa adonar-me que d’aquest punt endavant ja no sóc en aigües estantisses de fiord sinó en aigües que ja no són de fiord sinó de mar. No saps ben bé com explicar-ho, però te n’adones perfectament. Són 6 hores d’Eidfjord a l’oceà. 6 hores durant les quals m’arrossega l’atracció curiosa de l’espectacle silenciós d’aquestes aigües. Hardanger a la memòria.
I sí, tornat a casa. Recepció d’en Marc a l’aeroport i després també amb les nenes tota la tarda de Cafè Esports fent la pau de l’alcohol. Es fa tardíssim i fa calor, sí, ¿i què? Cada més d’agost és igual si fa no fa. Onades de calor. Ens les sabem de memòria i tot i així ens n’estranyem. Recerca de l’ombra i del beneït aire condicionat. D’aquí mig any ens estranyarem també de les onades de fred, cada cop més curtes per cert. Cercles que es tanquen. La vida com un cercle. Vinc d’un dies d’un sol radiant i impensat. Un sol nòrdic. Un sol civilitzat. Vergonya, en canvi, de la cinta transportadora d’equipatge del Prat 2.
Aire de Dylan: no hi ha res com agradar a una noia perquè de seguida n’hi hagi una altra a la qual també agradis.