Un cercle més que es tanca

L’Eurodam salpa d’Eidfjord a les 5 de la tarda. Ara ja tan sols hi ha aquestes 38 hores de navegació fins a Amsterdam, on començà el creuer i on també ha d’acabar. Tot cronometrat, tot funciona com un rellotge malgrat que tot penja d’un fil. L’oceà continua com una bassa d’oli. La gent, dins l’embarcació, passa l’estona com pot. N’hi ha que es banyen i n’hi ha que prenen les aigües. Els qui són al casino o els qui han anat a les botigues. I sempre n’hi ha que mengen. Menjar a qualsevol hora del dia. Els qui fan deport al gimnàs o marxa atlètica amunt i avall de la coberta 3 de la baluerna. Alguns llegeixen. D’altres dormen. I Amsterdam a les 7 del dematí. Començarà el desembarc i els trasllats a l’aeroport. Ho he dit altres vegades, però m’agrada HAL, la manera de fer i la discreció i l’eficiència de tots els qui hi treballen. I també UMC, és clar. La realitat de vegades és difícil d’explicar. És el que té, la realitat. Que pot permetre’s aquest luxe, el luxe de ser increïble i inexplicable. La ficció, en canvi, no se’l pot permetre. La ficció no es pot permetre aquesta llibertat.
I tornar a ser a casa. Un cercle més que es tanca.